La paraula consens acostuma a estar sobrevalorada o maltractada per dos motius que s'hi pareixen, però que són prou diferents: lo mal ús i el desús. Lo primer és simular que consultes per després no fer cas de les recomanacions o peticions que et fa l'altra part. Escenificar, vaja. Lo segon, significa directament no dialogar, tirar pel dret i dixar que el mot consens vaja morint-se de fastig, cobrint-se de pols fins a perdre tota credibilitat i quan després vols recuperar-lo ja no té valor. Esta segona opció és la que ha triat lo Departament d'Educació a l'hora d'implantar els canvis en lo nou horari escolar: la unilateralitat. Tant que la bandegen en altres àmbits i que ràpidament l'han aplicat en este cas.

He volgut fer una mica de treball de camp demanant lo parer a familiars, amics i coneguts, una dotzena de persones del meu entorn: mestres, professores, pública, privada, rural, ciutat, pares, concertada. Primària, funcionaris, mares, secundària, equips directius, interines. Un espectre ben ampli. Sabeu quin ha estat lo denominador comú de totes les seues respostes, totes sense excepció? Criticar la manca absoluta d'informació, les formes amb què s'ha fet tot plegat, lamentar el secretisme amb què s'ha portat lo tema. "Ets la primera persona que s'interessa per saber què en pensem". Imagina't.

Los centres se'n van assabentar gairebé al mateix moment que començava la roda de premsa del president Aragonès i el conseller Cambray. No s'ha tractat la qüestió al Consell Escolar de Catalunya, ni hi ha hagut cap contacte previ amb ningú. Docents, famílies, sindicats. Res. En este país, malauradament, se sol pecar de lo mateix: fets consumats i si no t'agrada aleshores lo protestador ets tu, qui queda amb cara d'enfadós posant bastons a les rodes d'un suposat progrés o avenç és qui es queixa (mireu si no la qüestió dels Jocs Olímpics al Pirineu). "Si el canvi de calendari s'hagués posat a debat, la decisió no estaria presa", va declarar el conseller. Declaracions poc conciliadores i molt clarificadores, certament.

Mirant a Europa

Un dels arguments que s'ha arguït —i que sempre fa patxoca de dir— és que esta decisió mos apropa a Europa. Com si a cop d'unilateralitat educativa la nostra frontera nord s'anés desmembrant i s'ataüllessen a simple vista los Alps Escandinaus, sense necessitat de prismàtics. Posats a europeïtzar-mos, caldria pensar també a igualar els sous dels docents (i d'altres gremis, és clar, però ara estem parlant d'aules), i a dotar les escoles i instituts dels recursos necessaris, garantint professors extra quan fan alta i abaixant les ràtios. A Dinamarca, per exemple, es fa jornada intensiva de 8 h a 15 h i els xiquets dinen al centre a les 12:30 h. A més, quan surten d'escola són los pares i les mares qui poden anar a recollir-los perquè ja han acabat la seua jornada laboral.

Si s'europeïtzen horaris, per què no també els sous dels mestres i els mitjans als centres?

Efectivament: potser estes mesures —titllades pel Govern de pedagògiques i innovadores— serien més creïbles i efectives si, en paral·lel, lo Departament d'Empresa i Treball implantés també canvis més europeus i es pogués conciliar l'horari dels pares amb lo dels fills —i de passada dixar d'abusar dels iaios— perquè tot això es fa en nom d'una suposada conciliació. Si els pares han de dixar la criatura a les 8 h al col·legi, més tard es queda al menjador i després de les extraescolars la recullen a les 18 h, no són això 10 hores? És més que una jornada laboral d'adult en cervells tendres! Potser seria millor alliberar pressió als mestres i xiquets i permetre que els pares tinguessen un horari més decent que els permetés gaudir de més temps per a compartir amb los infants i adolescents. Això, per no parlar del fet que potser hi ha gent que encara no sap que mestres i professors també tenen fills i que seria bo que ells també poguessen conciliar.

Institucionalment, sento que s'omplen la boca dient que tot això es fa pel bé de l'alumnat, però la sensació és que als alumnes se'ls porta d'aquí cap allà —com cagalló per séquia, perdoneu l'escatologia— a expenses dels canvis de govern i del partit que pilota la conselleria. Com un penell del mal temps. Infants i jóvens haurien d'estar al nucli de les decisions i, en canvi, més aviat sembla que són la tangent, los damnificats més que no pas los beneficiats. Són un dany col·lateral mentre els que manen van prenent decisions segons los hi convé i d'amagat d'un puntal de la societat, com són —o haurien de ser— los professionals de la docència.

Algun aspecte positiu?

En la inesperada proposta hi ha un cert punt d'esperança que la majoria de consultats també coincidix a esmentar: la possibilitat d'avançar els nomenaments del següent curs i fer-los al juny del curs vigent (vorem si es complix o no perquè l'escepticisme és comprensiblement elevat). Si això fa que els substituts i interins puguen entrar a treballar al seu centre assignat ja des de l'1 de setembre, benvingut. Actualment, per a estalviar-se uns deu o quinze dies de pagament, als mestres sense plaça fixa se'ls nomena la segona o tercera setmana de setembre, passada la Diada, i aleshores s'incorporen a un tren en marxa, que ara tindrà menys estacions. Si la plantilla estructural dels centres es pot conèixer l'1 de juliol, es podria començar a preparar el curs següent amb més antelació i coneixement de causa.

Conciliar també seria que la Conselleria de Treball fes més decents los horaris dels pares perquè poguessen gaudir de temps compartit amb sos fills

Algunes veus enquestades també comenten que iniciar el curs una setmana abans (entre el 5 i el 7 de setembre) i en jornada intensiva durant lo primer mes (setembre) pot ajudar l'alumne a adaptar-se millor a l'escola, ja que ara es passa de quasi tres mesos de vacances (l'alumnat, no pas lo professorat) a començar de cop classes matí i tarda, amb lo consegüent cansament i baix rendiment. Igualment, entrar abans a les aules pot ser positiu per a les famílies que s'estalviarien una setmana de pagar esplais o activitats similars.

Les hores invisibles

Pensar que els docents només treballen quan tenen alumnat al centre és com dir que un esportista només treballa quan juga un partit o que un músic només ho fa quan té concert. La dedicació que hi ha al darrere és molta i silenciosa. La docència és una d'aquelles faenes que té una gran quantitat d'hores que es fan i no es veuen. Ahir diumenge a les vuit del vespre vaig telefonar a mon germà, mestre. Després, vaig parlar amb ma cunyada, professora. Finalment, vaig enviar un missatge a una amiga directora d'un col·legi. Tots tres estaven o bé corregint exàmens o bé preparant classes. Un diumenge al vespre. Un dia festiu. Són hores invisibles, també en remuneració. Estes hores són les que al juliol es compensen: lo que no es paga en diners, se paga en dinars. Perquè sí, lo juliol es treballa. I sí, es treballa menys. S'entén com un retorn del temps ingent invertit i de l'àrdua labor feta a casa durant la resta de l'any.

De tota manera, però, i segons m'expliquen i veig, al juliol hi ha activitat en fer memòries, tancar el curs, assistir a claustres, formacions, fer reunions de cicle o departament, prendre decisions sobre llibres, materials i metodologies i, si es pot, preparar mínimament lo curs següent amb la informació de què es dispose en aquell moment, funció especialment atribuïda a l'equip directiu. És un mes, sobretot, de formació per al professorat. Los professionals del sector educatiu es formen i no sempre es fa de manera presencial. L'horari laboral d'un mestre no és lo que marca el rellotge de l'aula i prou, com hem vist en tantes altres professions ara que hem descobert la possibilitat de fer tasques de manera telemàtica.

Pensar que els docents només treballen quan tenen alumnat al centre és com dir que un músic només ho fa quan té concert

I sí, de Joseps i d'ases n'hi ha a totes les cases i hi haurà especímens que d'això se n'aprofiten i donen mal nom al gremi, però no es pot castigar i menyspreuar tot un sector per això. No sé si este tema en concret, un dels més controvertits i que més ampolles aixeca, és atribuïble a una certa enveja generalitzada. Les vacances són un dret laboral i cada ofici té el seu conveni. En tot cas, la lluita hauria de ser per a igualar a l'alça, no pas a la baixa: tindre tothom millors condicions, no pas abaixar el llistó dels qui poden gaudir de certs avantatges (suats i guanyats a pols, d'altra banda). Lo descans mental i físic és imprescindible.

Incertesa

Les formes amb què s'ha procedit dixen molt que desitjar, alhora que plantegen preguntes i incerteses encara sense resoldre. Si durant tot lo setembre es fa jornada intensiva de 9 h a 13 h i es diu que les activitats de tarda seran gratuïtes, qui i com assumirà les despeses d'estes activitats fins a les 16:30 h? Perquè a aquelles alçades, recordem-ho, pares i mares ja estaran treballant, és clar. Com es concilia? Conciliar és dixar els fills i filles més hores a l'escola? La calor que diuen que volen evitar amb esta mesura, no la fa també al juny? La perspectiva feminista que diuen que té la mesura i de la qual es vanten, no està admetent implícitament que encara hi ha molta desigualtat? No s'està contribuint a perpetuar certs rols?

Si els mestres i les professores que han d'educar les futures generacions estan esgotats, desanimats i inclús saturats, quina mena de sistema mos queda? És assumible? Lo context actual ja és duríssim, amb l'agreujant dels protocols covid, la imposició del 25 % de classes en castellà i un nou canvi curricular a l'horitzó, amb l'eliminació inexplicable de la filosofia. Que no volem que els nostres jóvens puguen pensar, discernir i tindre criteri propi? Estem perdent llençols a cada bugada i llançant lo professorat als peus dels cavalls quan haurien de poder avançar al galop. Com a societat, com a país, quin valor demostrem que se li dona a l'educació si s'exercix més pressió sobre una comunitat que diu sentir-se exhausta? Un desgast emocional insostenible que no se soluciona prenent decisions unilaterals sota la suposada bandera de la conciliació.