Alguna cosa passa si a TV3 necessiten subtitular un home de Tortosa perquè un ciutadà de Barcelona el puga entendre. A cap televisió de l'Ebre no se li acudiria mai subtitular una persona de l'Empordà i bé que som accents prou diversos i bé que l'entenem i si no, parem l'orella i preguntem. Lo problema deu raure en lo fet que es partix d'una base errònia instal·lada a moltes ments: que hi ha el català correcte (passa'l!) i la resta, que no ho és tant. Doncs mira, tururut.

No és que el català bo es parle al rovell del país i la resta siguen dialectes. No senyor. No senyora. Agarreu-vos bé a la cadira perquè vaig a amollar una bomba: tothom parlem un dialecte! I no estic descobrint res de nou. Sí, sé que a alguns lectors del bell mig del Principat, on se parla el dialecte nord-oriental, potser se'ls n'ha anat lo cafè pel vedat (o siga, la part de la glotis que et fa ennuegar) però la vida és així i les varietats geogràfiques són moltes i ben boniques i totes amb lo mateix nivell d'importància. Lo mateix. Totes.

Si l'excusa per a subtitular una persona ebrenca a TV3 és que no se l'entén prou, per què no es fa amb Montilla o Josep Maria Bartomeu?

Resulta que al 30 minuts de la setmana passada, titulat "Escoles, la distància social", es va subtitular lo reiaio d'un alumne. Parlava tortosí i algú va decidir que calia escriure el que deia perquè si no no l'entendrien. On, no l'entendrien? Ahà! Potser la resposta explicaria moltes coses. No era la primera vegada que passava, però. Al maig de 2012, altre cop al mateix programa (dos de dos) es va fer un reportatge sobre la secció de crèdit d'una cooperativa agrícola que havia fet fallida. Es va titular "Entrampats a l'Aldea". Van subtitular un pagès del poble que explicava el seu cas. La gent de l'Ebre, no obstant, no hem sigut los únics damnificats per esta mena de centralisme lingüístic. Los companys de la Catalunya Nord també han patit alguna humiliació. Lo novembre del 2019, per exemple, i també al 30 minuts (tres de tres), es va parlar de la revolta als carrers a "Dies de Tsunami" i es van posar subtítols a l'alcalde de Prats, quan intentava mediar entre manifestants i policia al tall de l'AP-7. (Conste que lo 30 minuts em sembla dels millors programes de la cadena, no parlo ara de contingut sinó de la qüestió dels subtítols).

Habitualment, s'al·leguen motius de mala qualitat del so, de soroll d'ambient de fons, del baix volum de la veu, de la velocitat de l'entrevistat a l'hora de parlar o que no es subtitula tothom sinó només a alguns. També s'argumenta que si es volia reforçar el discurs o que si l'àudio no era prou nítid. Mireu, potser que algun d'estos motius siga cert (sí, he dit siga, que és tan correcte com sigui, el que passa és que potser no vos ho havien dit mai i no vo'n culpo. Jo també vaig tardar a descobrir-ho i per la mateixa raó que vatros: se m'havia volgut fer creure, sibil·linament, que no estava del tot prou ben dit). Total, que dic que tal vegada algunes de les excuses esgrimides siguen reals i plausibles però inclús en lo supòsit que així fos, no justificaria la necessitat del subtítol. Perquè si per això fos, doncs mira, caldria subtitular l'expresident Montilla, l'actual president del Barça o el mateix director de TV3, que parla valencià amb un accent marcat i reeixit i que per molts anys així siga.

Un exemple per a l'esperança és Fàtima Llambrich i el seu dialecte tortosí a la informació general del TN

La cosa es complica i fa indignar més quan lo dimarts 13 d'octubre al TN comarques van fer una notícia extensa al voltant d'un documental sobre Beget, que explicava la història d'este poble de l'Alta Garrotxa a través de la mirada de cinc dones octogenàries. A cap d'elles no la van subtitular. En cap moment. Ep! I ben fet que van fer, eh. Podeu recuperar-ho vatros mateixos, és una delícia per a les oïdes. La petita població de Beget està agregada a Camprodon, al Ripollès, i el català d'estes dones és preciós, ric, genuí i potser es perda amb elles quan falten. I no, no va caldre posar-hi subtítols a sota. A vore, xiquets: o tots frares o tots canonges. O el que vindria a ser el mateix: o mos escalfem tots o cop de peu a l'estufa.

En l'ambit de la filologia, s'entén per tortosí lo subdialecte de transició entre el català nord-occidental i el valencià. O siga, lo del mig dels Països Catalans. Amb tots los matisos locals que convinga, que hi són, lo tortosí el parlem al Baix Ebre, al Montsià, a la Ribera d’Ebre, a la Terra Alta, als Ports de Morella, a part del Maestrat i al Matarranya. És a dir, a les Terres de l'Ebre, al nord de Castelló i a l'est de Terol. Així mateix, s'entén per ebrenc tot allò relatiu al riu i la seua terra. Ebrenc és, per tant, un gentilici o una referència geogràfica, no pas un dialecte. La varietat tortosina no fa gràcia ni pretén ser graciosa. De la mateixa manera que m'imagino que una persona que parla el dialecte barceloní no l'usa per voler fer riure ni per marcar cap diferència concreta. És la seua parla i au. L'accent de l'Ebre no és rar. És autèntic. Com autèntic és lo d'Olot o el de Lleida, sense més.

La diferència és riquesa però si des de fora es titlla de raresa, llavors ja toquem os perquè una cosa 'rara' comporta certes connotacions pejoratives vinculades a la inferioritat, al menysteniment i perquè s'alimenta alguna petita llavor d'autoodi que encara queda i que fa dubtar la gent gran (i també la jove) de si allò que parla és o no un català veritable, per així dir-ne. És un problema també d'ignorància, de manca de formació sociolingüística. D'educar en la normalitat i la diversitat, també en l'àmbit de la llengua. També des de la tele.

És trist que 30 minuts subtitule persones de l'Ebre i de la Catalunya Nord. Cal més formació sociolingüística i educar en la normalitat dels accents

Lo problema potser vinga, a més, del fet que és molt poc habitual escoltar amb normalitat a la televisió pública els diferents accents del nostre mateix idioma (Mari Pau Huguet no compta). La riquesa de la llengua en un mitjà de comunicació no s'hauria de reduir a un fet folklòric o residual. Tampoc no s'hauria de circumscriure només al fet de sentir-lo quan se fan connexions a comarques, com si únicament entengués aquell accent determinat lo mateix territori que el parla o com si fos un toc costumista o etnogràfic (Mira com parlen!). Connectem amb Mallorca i patapam: surt Margalida Solivellas. Marxem cap a Gandesa i patapam: apareix Víctor Sorribes. Tots dos són grans professionals i tots dos parlen lo seu accent de Mallorca i Deltebre, respectivament, però només se sent com parlen de tant en tant, quan hi ha alguna notícia de la seua regió. Amb això, es reduïx a un àmbit local, com si lo local fos menut o poc important. Què passaria si tot un presentador o presentadora del Telenotícies fos de Móra d'Ebre o d'Amposta i la gent el pugués sentir cada dia com si fos la cosa més normal del món?

Se comença per subtitular el tortosí i s'acaba per buscar intèrprets de valencià i balear. Si s'han de posar subtítols que siga quan una persona parla en castellà a la televisió nacional d'este país, perquè hi pot haver catalanoparlants a Perpinyà, Andorra o l'Alguer que no l'entenguen. I sí, hi ha símptomes per a l'esperança, i així acabarem, pensant sempre en positiu, com ho són tres exemples amb els que encaro la recta final de l'article: lo programa El llenguado, emès recentment, la projecció de la pel·lícula Guillem de manera simultània a les televisions dels Països Catalans, i la periodista Fàtima Llambrich, ebrenca, de l'Ametlla de Mar, que parla el seu tortosí amb accent calero (gentilici del seu poble) i que ho fa informant de política i d'actualitat, no només quan se parla del Delta. De fet, en una de les seues connexions, no fa gaire, va dir que una explosió a dins d'una casa havia tombat 'lo barandat'. Encara hi ha al sostre del menjador de casa meua la marca del meu cap, del bot que vaig pegar del sofà en sentir-la. En horari de màxima audiència, al bell mig del TN i sense parlar de res relacionat amb l'Ebre va dir 'lo' i va dir 'barandat', que per si no ho sabíeu és un envà i que sí, són paraules sinònimes, al mateix nivell d'importància. Servisca la metàfora, per favor: tombem barandats, que la llengua circule i que ho faça en llibertat i sense subtítols.