Encara no ho he dit a ningú. De moment, només m'ho explico a mi mateixa, en veu baixeta, de tant en tant, per a assegurar-me que és veritat lo que sento, però sí, lo diagnòstic és prou clar: m'he tornat més intolerant al soroll. De vegades, la cridòria te pot vindre de ben a prop sense que mai abans te n'haguesses adonat i, de la mateixa manera que en alguna ocasió els arbres no mos dixen vore el bosc, tampoc la brama de fons mos permet sempre d'escoltar-mos prou. Ara, que el món s'ha aturat —tot i no dixar de girar— hem atansat l'orella i aguditzat l'oïda.
Així, quasi de sobte, com un sant Pau il·luminat caent del cavall, enmig d'este desconegut silenci del nou món, t'adones que hi ha veus que no eren tan imprescindibles i paraules que tampoc no es troben tant a faltar. Se't revelen noves remors, escoltes una nova mirada de la mà de persones genuïnes i et descobrixes parlant tot sola en condicional i mirant al futur (podria sortir bé...), recordant aquella història que era un pretèrit perfet (simple, però perfet) i també conjugant lo present, després d'haver-ne discernit les interferències, per a ser conscient dels sons quotidians que abans potser et passaven desapercebuts i amb qui ara fas les paus.
I sí, ara els sismògrafs només capten la vibració de la terra mateixa, sense intrusions, l'essència de la vida. Sento ploure, gotes menudes contra el vidre. Sento l'aire, vent esmolat contra les gotes. Sento riure, alegries sinceres contra l'incert. Sento campanes, repics ferrosos contra el cel. Sento pena, tristors amargues contra la vida. Sento olors, terra mullada contra el camp. Sento dir-te que les escates de la meua pell ja no tenen sal del teu mar. Sento un silenci i no és lo teu.