Desitjos. Propòsits. Intencions. Canvis. Celebració amb amics. La nit de Sant Joan té alguna cosa de similar a la de Cap d’Any. Mirada endavant per a atènyer els somnis i mirada enrere per albirar què vam cremar l’any passat. Fins i tot si respirem fondo potser sentim com alguna de les coses de la llista que, convençuts, vam llençar al foc fa dotze mesos, desprèn encara una mica d’olor de socarrat. No sempre es pot passar pàgina, ni totes les pàgines cremen igual, ni totes les cendres s’esfumen. Persones estimades que mos acompanyen mentre a prop del foc desenes de pupil·les brillen alhora. Amistats que s’han anat distanciant, que es fan borroses a l’horitzó i que cada cop costa més d’enfocar-les perquè els ulls, plorosos, fan pampallugues de tant de forçar la vista buscant una figura difuminada que s’allunya.

Nostàlgia. Música. Alegria. Petards. Llancem a la foguera temors i incerteses, records de regust tan amarg com la maleïda última avellana de la bossa. I mos banyem a la mar set vegades, afonant lo cap, si no no val, i renovem energies i pensaments i mos conjurem perquè cada any hi haja una mica de brasa que mantinga la il·lusió de tornar a creure que el foc tot ho cura si sabem respectar-lo. Aquella cosa hipnòtica que tenen les flames que fa que no pugues dixar de mirar-les i que semblen la mateixa cosa malgrat ser-ne moltes de diferents a la vegada. Com la nostra vida mateixa, si fa no fa.

Hi ha flames del passat que no s’apaguen ni amb mil mars. Haurem d’aprendre a tenir sentiments ignífugs

Màgia. Records. Propòsits d’esmena. Llumetes de colors. Persones noves. Velles amigues. Retrobaments. Brases que no necessiten un bufador per a tornar a prendre. Fustes incandescents. Flames del passat que no s’apaguen ni amb mil mars mentre l’escuma de noves onades s’apropa a la llunyania. Hi ha persones que són com un misto: quan ja s’ha consumit tot lo fòsfor i comença a cremar la fusta prima: més val amollar-lo si no et vols cremar els dits. N’hi ha d’altres, en canvi, que són com una romeguera bíblica: mai no es consumixen del tot per molt que cremen. Haurem d’aprendre a tenir sentiments ignífugs. Haurem de fer foc nou, com escrivia Miquel Martí i Pol, que no escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui. Que ara és demà.

Que l'estiu arribe en divendres, com enguany, sens dubte ha de ser un bon presagi. Un solstici que tria vindre en cap de setmana ha de portar bona sort. Fem lo nostre íntim conjur la nit més curta de l’any i ataüllem lo món sencer des del reflex d’una bengala. La flama d’una candela balla la dansa del ventre fins a tornar-se blava. Lo fum dibuixa serpentines a l’aire i saltem la foguera amb coratge i abracem la vida en la seua imperfecció. No vol dir que sempre l'encertéssem ni que els encerts tinguen tothora les conseqüències positives que n'esperàvem, tanmateix quan s'alineen cap i cor i coincidixen consciència i acció, llavors res no mos lleva la son. I si no dormim que siga perquè estàvem ballant o fent l'amor o saltant la foguera, que l'insomni que somia despert és lo més lúcid de tots.