Mos aixequem al matí i connectem la ràdio o posem un disc o obrim l'Spotify. Hi escoltem la cançó aquella que tant mos agrada. Somriem i la taral·legem tot lo dia, quasi sense adonar-mos-en. La música es grava al cervell d'una manera ben curiosa, potser per això recordem poemes als quals algú ha posat melodia. Potser, inclús, per això recordem les taules de multiplicar, perquè mos les feen memoritzar amb aquella simple cançoneta. Sí, i ara mateix l'esteu cantussejant: dos por una, dos; dos por dos, cuatro (sí, a mi m'ho van ensenyar en castellà, ves que us diré!). Les cançons mos transporten a moments, a persones, com si fos aquell encanteri d'en Harry Potter, l'aparetratge, l'art de, màgicament, desaparèixer d'un lloc i instantàniament reaparèixer en un altre (què bé mos aniria això ara, per cert...).

I mentre no mos traem l'esmentada cançó del cap —tant s'hi val quina siga, totes són vàlides i cadascú té la seua història— engeguem lo televisor i mirem una pel·lícula que mos transporta (més aparetratge) a un nou món, a un vell amor, a un nou futur encara per albirar. I mos emocionem i riem i (re)vivim. Al mateix temps, la criatura de casa connecta el Youtube a la seua habitació i, a l'ordinador, hi mira una sèrie. Després, fem una visita virtual i familiar al museu aquell al qual no hem pogut anar mai o gaudim d'un espectacle de dansa online. Llegim poesia o novel·la al balcó i una altra criatura fa un dibuix o un gargot en un full en blanc, omplint de color siluetes que abans eren buides. Potser serà pintora. I quan acaba el dia, aquell que hem començat cantant, tornem a posar música per a rebre la nit i relaxar-mos mentre acluquem los ulls.

Paradoxalment, ara que més gent està consumint cultura, pitjor està lo sector. Vam ser els primers de parar, l'11 de març, i probablement serem los últims en poder tornar a obrir

Los treballadors del món de la cultura vam ser els primers de parar, l'11 de març, i probablement mos toque ser els últims en tornar a obrir. Encara sense data de retorn, tardarem a recuperar espais tancats amb aglomeracions: teatres, cinemes, auditoris, sales de concerts. En canvi, però, des d'avui mateix (demà a Catalunya) milers de treballadors podran tornar a omplir metros, busos, trens, oficines i fàbriques. Ja em perdonareu però no s'entén gaire. Ep! I que cada gremi se sap lo seu, eh. La lluita per la cultura no és excloent, simplement té unes particularitats concretes, és una lluita sectorial (no de classes) i, sobretot, mos nodrix a totes, a tots. Mai no estàs del tot sol al costat d'una bona cançó o d'un bon llibre. A tot això, lo ministre de Cultura (que només cal canviar la primera lletra per a convertir-lo en sinistre) dient que no es prendrien mesures concretes per fer front a la situació. Ell, que té el sou assegurat i l'ànima buida. Ell, llicenciat en dret i, per tant, gran expert en això de la cultura, és clar. És com si a mi em posessen a parlar de lleis i juís. Probablement, també seria sinistra.

Paradoxalment, quan més gent està consumint cultura (des de casa i debades), pitjor estem lo sector cultural. Sense concerts a la vista, amb obres de teatre suspeses, festivals ajornats, espectacles aturats, llibreries tancades. Tots som cultura, no és només cosa dels que en vivim. I dic som, no pas consumim, que llavors potser semblarem una indústria i d'aquí pot vindre algun dels nostres mals: la indústria té fumerals i la cultura neteja l'aire. La cultura és més un element educacional i forjador de caràcters i no un producte de consum i oci i prou. En estos temps convulsos i incerts compartim de forma gratuïta la nostra faena a xarxes però això no vol dir que no valga res lo nostre treball. Mal m'està el dir-ho però som dels sectors més solidaris i generosos. Sempre hi som quan cal doblegar l'esquena i col·laborar en festivals benèfics i solidaris amb causes mil. Potser, però, tal com van les coses, quan tot això passe —que és la frase més sentida darrerament— caldrà que se siga solidari amb natros i qui sap si fer un festival benèfic per als músics, per als actors, per als creadors que, malgrat tot, seguim creant. Per a renàixer. Per a alimentar-mos i alimentar-vos. Que això és recíproc, tinguem-ho sempre present.

Lo ministre de cultura diu que no es prendran mesures concretes per fer front a la situació. Ell, que té el sou assegurat i l'ànima buida. Ell, llicenciat en dret i, per tant, gran expert en això de la cultura, és clar

La dimensió de la cultura transcedix èpoques i races, màrgens i camins. És essencial i imprescindible. Definix qui som i com volem ser. La cultura mos ajuda a clavar les arrels més fondes perquè mai cap mal vent no mos tombe la casa, la vida. Si bevem vi no és només perquè siga bo sinó també perquè així ens bevem lo paisatge i contribuïm en l'economia rural. Si mengem cultura és també per a omplir-mos d'energia, per a mastegar emocions. Per a ser com som. La cultura és com les arrels de la figuera, que poden recórrer desenes i desenes de metres per baix terra en busca d'aigua i que són capaces de partir el barandat d'una masia i aixecar rajoles del paviment. Trenca fronteres, mos fa pensar, mos retorna a l'origen, a la terra. I, a més, dona fruit, és clar. A poc que la regues t'alimenta mesos i mesos. Potser de per vida. Quan tot falla, la cultura mos abraça. Salvar-la és salvar-mos.