Mentre escric estes línies, es va esgotant lo compte enrere perquè la sentència es faça pública, si més no de manera oficial, perquè oficiosament lo possible resultat de les deliberacions del Suprem ja s’ha dixat vore en alguns mitjans de les clavegueres de l’Estat. Filtracions interessades i intencionades que només busquen intoxicar i fer patir i que són una il·legalitat en tota regla. Potser quan llegiu este article encara no se sap. Tal vegada quan vos hi poseu, ja s’haurà conegut. Independentment de quan lo sinistre Marchena tinga la maldat de condemnar definitivament als nostres innocents, miraré de dir quatre coses que no caduquen i que poden ser llegides en qualsevol moment del dia o dels propers mesos.

No hi haurà sentència tova. Res de considerar lleu la condemna només perquè podrien ser menys anys dels demanats per la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i VOX. Res d’assumir com a un favor la rebaixa d’anys de presó i la no consideració del delicte de rebel·lió, cas que es produïsca. Zero condescendència amb lo rival que mos oprimix. Fora síndrome d’Estocolm. Persones de pau fa 2 anys que són a la presó de manera injusta. Ah!, i que la urgència de la sentència als 9 presos polítics no mos faça oblidar que des de fa vint dies en tenim 7 més, de presos polítics, molts d’ells en règim d’aïllament penitenciari, membres de CDR, que podríem ser tu o jo, als quals se’ls estan vulnerant drets fonamentals.

A partir d’ara haurem de fer accions continuades, sorpresa, preparades, abans, durant i després de la sentència. Aquí i allà. Coordinades, improvisades, estratègiques

Ho deia amb una dignitat i convenciment extraordinaris Núria Tarrés, la mare d’Adrià Carrasco, lo dissabte al programa FAQS: l’enemic té ostatges, els tortura, els obliga a exiliar-se. "Els fem molta por perquè sinó de què estarien fent tot això?" és preguntava, a la vegada que es lamentava perquè és com si natros no tinguéssem esta certesa. "Els enemics ens veuen capaços i disposats però nosaltres no ens ho acabem de creure", concloia. Doncs ahir, la societat civil autoorganitzada –en este cas a través del col·lectiu Pícnic per la República– va ocupar l’estació de Sants i va tallar diversos carrers importants de la ciutat de Barcelona durant diverses hores. Això és lo que haurem de fer a partir d’ara. Accions continuades, sorpresa, preparades, abans, durant i després de la sentència. Aquí i allà. Coordinades, improvisades, estratègiques. 

Que cadascú tinga la ideologia que vulga i vote a qui considere, però estos dies no féssem gaire cas de consignes polítiques. Vinguen d’on vinguen, la gran majoria d’elles estan pensades només en clau d’eternitzar el conflicte, de mantindre la seua cadira, de voler disputar vots al del costat –sovint aliat– o que responen a interessos que no he sabut desxifrar, la veritat. Al mateix programa FAQS de dissabte, per exemple, lo president del Parlament, Roger Torrent, expressava que s’han de fer passos en la línia d’aguditzar les contradiccions democràtiques de l’Estat, no pas les nostres pròpies. "Quin sentit té fer actuacions civils que aguditzen les nostres contradiccions?", deia, entenent com a nostres, les dels polítics catalans com ell, és clar. Les seues estudiades paraules plenes de vacuïtat van contrastar eloqüentment amb l’honestedat i fermesa de les declaracions de la mare de l’Adri, poc després. Per la seua banda, Rufián, a Els Matins de TV3, dient que el bloqueig no servix de res, que cal fer política i condicionar el PSOE. Deu ser que al PSOE se’l condiciona votant-li a favor la investidura sense cap recança ni condició i no pas aturant un país.

Sense caure en provocacions: ni dels que ens voldrien violents ni dels que ens voldrien desmobilitzats

Ada Colau comunicant que els comuns no participaran de "sobreescenificacions ni de crides retòriques, propostes incertes o irreals per a reaccionar a la sentència de l’1-O", aquell referèndum en el qual ella va participar sense cedir els centres educatius de la ciutat –que va ser la Consellera Ponsatí qui va assumir riscos i ara és a l’exili–. Afegix l’alcaldessa que "els qui tenen responsabilitat institucional s’han d’asseure per generar un marc estable de diàleg" i que hi pot haver gent dels comuns que participe d’alguna mobilització però que ella, com a responsable institucional, "tinc molt clar que no he d’estar liderant-les, estes mobilitzacions" i que ha d’estar a la institució buscant les condicions d’un diàleg serè. Què se n’haurà fet d’aquella activista… Ara que s'apropen eleccions, també algun candidat espanyol ve a parlar en català al nostre país, un lloc que abans "le quedaba muy lejos". Per a pescar vots, se veu que ja no tant. Com tampoc no queda tan lluny lo pacte de Junts per Catalunya amb lo PSC a la Diputació de Barcelona i que encara mantenen sense ruboritzar-se, ni uns ni altres.

Per una banda, la gent a la trinxera necessita també de polítics dignes que acompanyen la causa. Per l’altra, i vist com està el pati, si hem d’esperar que així siga potser no avançaríem mai amb la suficient determinació. Amb lo Parlament cada cop més amputat, amb prohibicions i amenaces penals constants, lo municipalisme haurà de prendre més força que mai. Al Consell local per la República ja s’hi han adherit 16 ajuntaments. No mo’n riguéssem, així va començar tot a Arenys de Munt fa deu anys i d’allí vam arribar al 9-N i a l’1-O. En los propers mesos se decidiran molts anys de la nostra història. Estiguem a l'alçada, sense temor. Pacífics. Serens. Amb lo cap fred i alhora amb la constància i el convenciment d’estar lluitant per una causa justa que desborda els límits pels quals es va iniciar. Fem del nostre civisme democràtic i de la nostra persistència la millor eina per a la victòria, la nostra resposta unitària. Mons iaios van plantar arbres sabent que mai no podrien gaudir de la seua ombra. Desitjo que natros, com a societat, poguéssem viure en primera persona lo fruit de la nostra lluita i en tot cas, passe el que passe, sempre poder mirar enrere amb lo cap ben alt. Amb música –sí, amb cançons de revolta–, amb somriures, amb desobediència civil i amb lo puny alçat, que tot és compatible. Sense caure en provocacions: ni dels que ens voldrien violents ni dels que ens voldrien desmobilitzats. S’acosta l’hora greu, camarades. Lo poble mana, el govern obeeix!