Hi ha dues paraules amb les quals comencen força de les nostres tertúlies amb amistats, familiars o companys. Amb te'n recordes? Tenim sempre la certesa d'encertar el tema de conversa, d'aconseguir somriures, d'encavalcar diàlegs. Fer repàs dels moments viscuts és sinònim de consciència. De retrospectiva. De saber qui som i d'on venim. Com deia Artur Bladé i Desumvila, los records són l'única riquesa veritablement nostra, l'únic tresor que ningú no ens pot prendre. I no li faltava raó a l'escriptor de Benissanet, però, segur que ningú no mo'ls pot prendre?

Com deu ser no recordar qui ets? Que tot allò que has viscut i t'ha forjat com a ésser humà quede en l'oblit, amagat en un calaix del teu cap que no pots obrir perquè no només no saps com arribar-hi sinó perquè, suposant que ho sapiguesses, també has oblidat on en guardaves la clau? És aleshores quan les persones del teu voltant són les úniques que et poden definir. Les que conserven lo teu llegat a base de vivències, les que saben que ets perquè vas ser. Elles, tenen lo llibre de la teua vida ple de fotos i text. Lo teu dietari, en canvi, tot i explicar la mateixa història, està en blanc.

Oblidar la gent que has estimat. No reconèixer la gent que et vol. Ser incapaç de recordar vivències compartides amb ells. Mirar l'àlbum i no trobar-hi cap rostre conegut. Confondre èpoques vitals. Mesclar imatges. Barrejar persones. Lo tresor de Bladé saquejat. I no només les joies íntimes s'esborren quan lo cervell fluixeja, també com a societat mos roben la memòria si perdem los orígens i blanquegem la barbàrie o mirem cap a una altra banda. Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo, explicava el filòsof nord-americà d'origen espanyol, George Santanyana. Perquè una cosa és que una malaltia s'emporte el teu passat i l'altra que malintencionats exèrcits de mesquins esborren, amb cinisme i ganivets, principis essencials.

Reescriure la història i que la mentida repetida cent vegades es convertisca en una falsa veritat es combat amb memòria latent. Amb llibres. Amb lectura. Fer bategar a la pupil·la del cor los amors que ens han marcat s'aconseguix amb tinta indeleble i mirada honesta. Amb arrels.

Los darrers llibres que m'han fet cap a les mans tenen la memòria com a principal personatge i acaba tenint inclús més rellevància que els noms propis que hi apareixen. Diguem-ne amor, de Marta Vives; Tots els colors del negre, de Jordi Borràs; Un hotel a la costa brava, de Nancy Johnstone. Són relats que evoquen, textos que tenen la història com a protagonista i dins d'aquella remembrança viatgem, que el vertader viatge es fa en la memòria, com bé sabia Proust. Mos traslladen a unes vivències que voldríem tornar a passejar, a bifurcacions plenes d'herbassal, a ucronies impossibles, a un passat que no s'hauria de repetir, a paradisos destruïts que foren llum abans que la realitat premés l'interruptor de la foscor.

Reescriure la història i que la mentida repetida cent vegades es convertisca en una falsa veritat es combat amb memòria latent. Amb llibres. Amb lectura. Fer bategar a la pupil·la del cor los amors que ens han marcat s'aconseguix amb tinta indeleble i mirada honesta. Amb arrels. Sent conscients que som allò que vivim i allò que habitem, amb més o menys destresa. Per això els arbres genealògics són importants, los familiars i els emocionals, que tota persona estimada és també família, casa, refugi. Conèixer els orígens. Arribar al fons, allà on naixen les entranyes.

Si esborressen lo disc dur del nostre cervell i mos hi posessen una vida nova, buida, diferent. Qui seríem, llavors? En els te'n recordes? hi ha l'antídot. La poció que ens arrela. La narrativa que tapa les goteres i alimenta el compromís. Recordar és voler viure, repetir l'estima, derogar l'odi. Transitem un món boig que fa salts en el temps, sovint sense xarxa. Los llibres mos ho fan present i ens són redós. Les seues pàgines naveguen pels anys i bastixen un relat comú, individual i d'humanitat. Per això Gerard Vergés escrivia: Recordo tantes coses. I m'adono que dins el cos tinc més records que vísceres. De cop comprenc que l'home és la memòria.