Una alegria no compartida es perd. Una tristesa viscuda en soledat sembla més gran. Tot i això, però, hi ha vegades que cal pair en silenci i solitud per a no fer créixer la pena explicant-la en veu alta, si no, sembla que es fa més grossa a mesura que l’anomenes, com una allau que t’acabaria colgant just quan començaves a traure el cap. Si calles, en canvi, potser no existirà més. Allò que no es diu potser no ha passat.

Lo mòbil s’il·lumina. Hi apareix un nom llargament estimat que fa temps que va triar desaparèixer i que tu has fet mans i mànigues per a oblidar. És un missatge de Whatsapp. Només amb lo so, però, sense vore el nom, ja saps qui és: encara tens un to personalitzat per a aquella persona. Un corrent elèctric et recorre l’espinada i un munt de records s’amunteguen a la sala d’espera tancada amb pany i forrellat. Sense obrir el telèfon lliges lo text amb la pantalla encara bloquejada. Què tindran les desgràcies que refan ponts que semblaven ja intransitables? Què tindran algunes persones que són capaces de morir matant i després ressuscitar com per art de màgia, com si fos un superpoder, per a reaparéixer com si res no hagués passat? I respons al missatge mig a contracor sense saber si t’estàs adreçant a l’afecte que hi havia o a la distància que ara hi ha. Sense saber si qui t’escriu és conscient que una flor no fa maig i que recordar-se d’algú no convalida l’oblit previ. Que no es pot respirar i engolir alhora. Que la paraula nova, per si sola, no pot esborrar els danys causats pel vell silenci.

Hi hauria d’haver una col·lecció de records amargs allà on acaba la desmemòria que mos protegix de nous allaus

Diuen que el temps ho cura tot, però fins i tot ell té un límit. Es pot ferir confiant que el simple pas del temps ho guarirà? Fins on es pot perdonar sense abaixar excessivament lo llindar de la dignitat i l’esperança? Hi ha pianos que han parit les més belles melodies però que per mal tracte i abandonament s’han marcit. La vellesa els desafina i abans de tornar a acaronar les seues tecles s’han de restaurar. No se li pot demanar la música d’abans a l’abandonament d’ara sense primer haver-li, com a mínim, torcat la pols.

Hi deu haver algun lloc perdut on l’estima i la ferida es desdibuixen i poden conviure, on los ponts efímers creats per la tristesa de la desgràcia compartida perduren. Per a no entropessar dues vegades amb la mateixa pedra, hi hauria d’haver una col·lecció de records amargs allà on acaba la desmemòria que mos protegix de nous allaus. Alguns paraigües no cobrixen prou i alguns retrovisors semblen irrompibles. És difícil caminar amb peus de plom per sobre la neu.