De la mateixa manera que hi ha persones casa —al costat de les quals et sents protegida i en pau i que són la teua llar— també hi ha persones pont, que t’ajuden a transitar d’un lloc a un altre, d’una experiència a una altra. Que t’obrin los ulls. Algunes vegades, lo pont se queda amb tu. D’altres, només t’ha ajudat a passar fins a un lloc determinat de difícil accés, per després desaparèixer i seguir amb la seua vida mentre et permet a tu seguir amb la teua. En qualsevol dels dos casos, les persones pont t’ensenyen sempre. I et marquen. I t’ajuden a créixer. I potser, fins i tot, et salven la vida. Algunes són amistats íntimes, d’altres, desconegudes que apareixen en lo moment oportú i després desapareixen. T’abracen literalment o metafòricament. Lo seu servei mos l’oferixen personalment o com a societat.
Caminem per la vida sense llibre d’instruccions i la vida mateixa mos va ensenyant com passejar-la. Individualment o col·lectiva, com a éssers humans. Mirem d’aprendre de les errades i tot i que no sempre mo’n sortim, prou sovint aprenem la lliçó. El que és trist és que, també massa sovint, perquè això passe algú ha de patir-ne les conseqüències irreparables. De vegades, este ‘algú’ és la persona pont.
Los bombers són persones pont: arriben i amb les seues mans i el seu valor i generositat construïxen un pontet que mos salva. Apaguen lo foc que mos crema els paisatges i boscos, treballen incansablement en la prevenció per a evitar que se’n produïsquen de nous, trauen persones atrapades del seu vehicle accidentat, fan operacions de salvament marítim o de muntanya. I natros anem creuant, ara cap aquí, ara cap allà, agafadets de la seua mà, les passarel·les que ells mos contruïxen.
Los bombers són persones pont: arriben i amb les seues mans i la seua generositat construïxen un pontet que mos salva
A vegades, la persona pont no aguanta el pes del que hi passa per sobre i cau. I es trenca. I es crema. I tu et salves, però ell ja no podrà tornar a fer de pont. Ahir, 21 de juliol, va fer 10 anys de la mort de Pau, David, Jaume, Jordi i Ramon, los cinc bombers del GRAF de Lleida que van perdre la vida en l’incendi d’Horta de Sant Joan. Per a homenatjar-los i recordar-los, més de 200 persones vam caminar i vam córrer per les muntanyes on ells van construir un pont que el foc es va acabar emportant per davant. No va ser una cursa competitiva, va ser un passeig emocionant i en silenci en honor a ells i en honor a Josep, lo bomber que es va salvar. Un pontet més que mos pot seguir ajudant.
Mentre corria i passejava prop de les Roques de Benet, per la Terra Alta que ja ha rebrotat (com haurà de rebrotar ara la Ribera d’Ebre), i el grup de participants arribàvem al quilòmetre zero on les flames se’ls van engolir, pensava en la lliçó que n’hem de traure tots: la terra rebrota, la vida no torna. Los que encara som aquí gràcies a les persones pont que mos hem anat trobant al llarg de la nostra existència i que mos han permès de creuar barrancs que semblaven infranquejables (amics, bombers, desconeguts, companys, parelles) farem bé de recordar que la vida és massa bonica com per a desaprofitar-la, que cal paladejar cada moment, estimar i creuar cada pont i que els bombers seran sempre nostres perquè són així de generosos: mos dixen usar el possessiu en plural. Potser perquè més que un pont ja són lo camí sencer. Gràcies, sempre.