Una amiga molt estimada em va descobrir no fa massa esta frase de Carl G. Jung: "L’encontre entre dues persones és com el contacte de dues substàncies químiques: si hi ha alguna reacció, totes dues es transformen". Jordi Cuixart i Jesús Ruiz ja no seran mai més els mateixos després d’haver compartit mòdul durant sis mesos a Soto del Real. I natros, los teleespectadors que vam quedar atrapats davant la pantalla, tampoc. L’entrevista que Laura Rossel li va fer dissabte al FAQs de TV3 al jove amic del president d’Òmnium és per a emmarcar. Vos asseguro que ja em gitava, com aquell qui diu ja era al llit, però no vaig poder separar-me de la tele, de la mirada noble, lo somriure franc i les paraules honestes de Jesús. Ara que, sobretot per interessos partidistes, es parla tant de presó permanent revisable, de cadena perpètua i inclús de pena de mort, lo seu exemple és la prova fefaent que la reinserció social és possible.

Jesús va ser enxampat, als vint anys, intentant viatjar amb diversos quilos de cocaïna al damunt, al Perú. Lo seu testimoni sobre el dia a dia a una presó d’aquell país al llarg de quasi set anys va ser esfereïdor. Cel·les per a vuit persones on en vivien quaranta. Dormien tres hòmens a cada matalap (o directament al somier) i la resta en terra amuntegats. Malalties. Àpats podrits, incomestibles. La família del presoner, si és que pot permetre-s’ho, ha de pagar de la butxaca el matalap, el menjar, les trucades. Ja ho deia Eduardo Galeano que la justícia és com les serps: només mossega els descalços.

Al tercer dia d’estar compartint mòdul, Jordi Cuixart li va fer prometre a Jesús que dixaria les drogues que l’havien portat al calvari de l’empresonament, primer al Perú i ara a Espanya. A canvi, ell i la seua dona, Txell Bonet, li van regalar un contracte telefònic a la mare del noi perquè poguessen picar-se i sentir-se la veu. Ella no podia permetre-se’l per la precària situació econòmica que viu. I així ha sigut: lo jove està net. Del tot. Ja porta sense consumir sis mesos. Just lo temps que fa que coneix Cuixart. Sí, com deia Jung, hi ha hagut reacció química i s’ha transformat. Les ucronies sempre m’han paregut molt interessants a la vegada que una mica perilloses pel terreny inexplorat que calcigues, però no puc evitar preguntar-me què seria ara de Jesús si no hagués conegut Jordi i també de demanar-me com Jordi hauria passat estos mesos a la presó sense la companyia neta i clara d’un xic que, tot i ser bastant més jove que ell, tenia molta més experiència en això d’estar entre barrots. Les seues passejades junts pel pati. Parlant de la vida, de la llibertat. Parlant de son fill, Amat, i de com li canta per telèfon i en torna plorant després d’un vis a vis. Compartint llàgrimes tots dos. Parlant en català. Que important la llengua per sentir-te una mica més a prop de casa! I una altra ucronia: vos imagineu com hauria estat una entrevista a Jesús feta a Antena 3 o Tele 5, amb la Griso o la Quintana? Doncs això.

"L’encontre entre dues persones és com el contacte de dues substàncies químiques: si hi ha alguna reacció, totes dues es transformen", Carl G. Jung

Quina tristor saber que Jordi Cuixart encara és a la presó i a la vegada quin bàlsam sentir Jesús parlar d’ell d’una manera tan directa i afectuosa. Va ser com tindre’l entre natros per una estoneta. I mentre veia el jove parlant i somrient, em venien ganes d’abraçar-lo per felicitar-lo pel seu valor i per agrair-li haver tingut cura del nostre amic. Jesús, ideològicament, es va mostrar amablement poc proper a la causa que Jordi defensa i tanmateix va acudir a l’entrevista amb lo llaç groc ben visible, “no per política sinó pel meu amic i no me’l trauré fins que surta”. Es va gastar els únics deu euros que portava a sobre per comprar-se’l, tot just recuperar la llibertat, ara fa escassos deu dies. Això per si sol, ja posa la pell de gallina però sentir-li-ho dir just després que l’exministre Margallo s’enorgullira precisament de lo contrari, de no portar el llaç per “mi amigo Junqueras”, va generar encara un contrast més demolidor.

Al jove amic de Cuixart, durant l’entrevista, se li va escapar l’expressió “presos de debò” mentre es referia als que realment han comès un delicte i per a diferenciar-los dels Jordis. “Ell és innocent”, repetia convençut mentre explicava totes les canallades que els funcionaris del centre penitenciari fan a Jordi Cuixart per a provocar-lo, per a esforçar-se a fer-li més dura la seua estada a Soto del Real, per mirar d’enemistar-lo amb la resta de presos i per intentar tindre més arguments contra ell. Un exemple: Cuixart rep centenars de cartes i hi ha funcionaris que li’n fan entrega en mà —una a una— just abans d’anar a dinar, a peu dret, a la porta del menjador, per generar un tap a la coa de gent que té gana i espera per entrar a menjar, a vore si així algun d’ells s’hi enfada. Un altre exemple: intimidar el mateix Jesús perquè firmés un document contra Cuixart en el qual deia que el president d’Òmnium li havia fet xantatge perquè el 21 de desembre votés “a su partido político”. “Com si ell tingués un partit!”, reia Jesús. El van tancar en una sala i el van rodejar diversos funcionaris amb guants (“es posen els guants quan ens han de pegar”) i els van separar una setmana, canviant el jove de mòdul, com a càstig per als dos. A més, sovint a Cuixart s’hi adrecen com a catalán, usant la paraula com a insult, o bé de tant en tant lo desperten amb l’himne d’Espanya a tot drap per la megafonia de la presó. Poc deuen estimar lo seu himne nacional (ara ja sí amb lletra gràcies a la inestimable ajuda de Marta Sánchez) si l’utilitzen com a ofensa. Ja ho diu Avishai Margalit: Una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones.

Mantenir l'esperit jove, l'ànima lliure. Gràcies, Jesús, per tanta alegria

Fa poc més de deu dies que Jesús ha sortit de la presó. Explica que li costa recuperar la vida que no recorda que era seua. I és que fins ara la seua normalitat ha estat la garjola i encara se sent desubicat rodejat d’horitzó i de tanta llibertat. Sa mare cobra 400 tristos euros de pensió i ell no té faena i això el preocupa. I sabeu qui l’esperava a la porta de Soto del Real lo dia que va sortir-ne? Txell Bonet. Quanta decència, per favor. I lo mateix cap de setmana que Jesús explica el seu exemplar testimoni i que els pensionistes i docents surten al carrer, lo rei Felip VI i la seua família esquien tan feliços. Quanta misèria, per favor.

Jesús Ruiz busca un treball. Perdoneu si ara em poso a on no em demanen, però a mi, com a sòcia d’Òmnium, m’agradaria que l’entitat el pogués contractar. Segur que hi ha tasques que pot fer amb molta professionalitat i humanitat. Jesús va explicar com a la presó ell intentava portar la seua tristor fent riure els altres. Mantenir l'esperit jove, l'ànima lliure. Gràcies, Jesús, per tanta alegria. Coratge i sort per a seguir vivint-la i compartint-la. Te’n sortiràs. De fet, ja te n’has sortit i mos has donat una miqueta de pau. Gràcies.