Se mos educa en una falsa eternitat de les coses, com si tot hagués de durar per a sempre i, el que és pitjor, com si el fet que no fos així suposés un drama. Se penalitza l’error com si no fos precisament de les equivocacions que se n’aprén i com si créixer no volgués dir evolucionar (després hi hauria aquells qui s’aprofiten d’esta màxima per a anar canviant de principis en funció dels seus interessos, fent bona aquella frase de Groucho Marx). Lo sedentarisme i la seguretat estan sobrevalorats però mentre això no ho descobrim, mos van fagocitant. Escapar d’esta roda, al principi té uns costos elevats que, això sí, val la pena de pagar. La llibertat no té preu.

Encara acabant de sortir de l’adolescència, has de triar uns estudis que se suposa que et portaran a dedicar-te professionalment sempre a allò mateix. A mitja carrera (o mòdul o el que siga) trobes una parella i després del primer petó ja et fan pensar en l’aixovar i més te val encertar-la a la primera perquè haurà de ser fins que la mort vos separe. La faena l’has de trobar a prop de casa i serà un treball i un sou que t’acompanyaran durant la resta de la teua vida laboral i la casa on vius també és inamovible, amb hipoteques més llargues que un dia sense pa, perquè sembla ser que mai no et mudaràs enlloc més. I així, anar passant los dies i els anys.

Creixes envoltada d’històries preciosament perpètues que t’embolcallen en una vida que potser no és ben bé la teua

Creixes envoltada d’històries preciosament perpètues que t’embolcallen una vida que potser no és ben bé la teua. Més aviat és la de tothom. I puntada cap amunt. La malaltissa obsessió per a convertir en perdurable allò que és finit és una de les principals causes d’insatisfacció. Percebre com a una derrota allò que és una vivència passatgera, bloqueja la possibilitat de permetre viure moltes i diverses experiències amb la pau, lo silenci  i la passió necessaris. Allò temporal no és sinònim d’inestable i és insà voler aferrar-se a un món ideal construït sobre els fonaments argilosos del ‘per a sempre’. Com a mínim, cal admetre la possibilitat que les decisions puguen ser coetànies i no pas ancorades.

Si la roba de quan érem menuts ja no mos va bé, potser tampoc no mos servixen los sentiments que llavors teníem, les companyies que crèiem per a sempre, les certeses que somiàvem. Sí, es pot canviar de faena, de ciutat, de casa, de parella, d’amistats i el món on s’acaba, simplement recomença. Si la vida és un viatge, llavors som nòmades per naturalesa, que les arrels i els sentiments admeten ser trasplantats amb més facilitat del que els hi permetem i cal ser feliços amb la nostra imperfecció de bellesa enigmàtica.