Un grup de dones aguerrides de La Cava, al cor del Delta de l'Ebre, em va dir un dia: "Natros, fill meu, estem acostumades a defensar-mos soles. No esperem mai res de ningú. Que no mos vinguen de fora a ajudar-mos perquè massa vegades n'hem sortit escaldats. Que mos dixen tranquils". Tot i que la sentència puga semblar exagerada no els falta raó i definix l'esperit de la gent d'este territori de cruïlla que som les Terres de l'Ebre, lo Matarranya, lo Maestrat, los Ports, a cavall de les províncies de Tarragona, Terol i Castelló. Si voleu, l'afirmació traspua un cert to de carlisme ancestral sí, però és al marge de la ideologia: defensen (defensem) una manera de viure i protegim la terra de les agressions exteriors, vinguen d'on vinguen i disfressades del que vulguen. I som salvatges, sí, i orgullosos que n'estem de ser-ho. I no, la paraula no és pejorativa. Implica la dolçor de l'arrelament i la força de la lluita ferotge, si cal.

A esta terra d'aigua i muntanya hi ha uns paratges interiors esquerps, majestuosos, plens de serralades laberíntiques on s'hi refugiaven los maquis, on rau l'essència d'una resistència històrica. Aquí, a esta ròtula del mapa, a part del parc natural del Delta, hi ha dos parcs naturals de muntanya: lo del massís del Port (Catalunya) i el de la Tinença de Benifassà (País Valencià) i ara un biòleg amb ínfules d'il·luminat, Ignacio Jiménez, vol convertir esta àrea —de més de mig milió d'hectàrees— en un enorme parc que competisca amb les grans regions naturals del planeta, com ara la de Yellowstone, als Estats Units. Voldrien crear un tercer parc natural a la zona aragonesa i després unificar-los tots tres i que tot fos un enorme parque nacional que depengués de l'Estat. L'espai, és clar, tindria zones de caça major d'elit perquè alguns sense escopeta i caps d'animals penjats a la paret del menjador de casa, no són res.

Si vos ha agradat l'anunci d'enguany d'Estrella Damm, sapigueu que natros som la pinya de gent que es planta davant l'excavadora per a salvar una olivera

Mos ho oferixen mig d'estranquis, i amb la veu baixeta, no fos cas que descobrim que això és la xocolata del lloro. Un altre. Ho venen com a ecoturisme i li posen lo prefixe eco perquè amb això ja sembla que tot haja de ser bonic. Doncs no, senyors (perquè solen ser hòmens, ja em sap mal), perquè l'eco que vostès mos volen vendre com ecològic, natros lo llegim com a enriquiment econòmic però només per a alguns —vostès— mentre destrossen lo paisatge que mos identifica i dona vida en nom d'un progrés mal entès. No dixa de ser curiós, per no dir sospitós, que la Fundació Botín, lo Banc Santander o Bankia siguen alguns dels padrins de la meravellosa idea. Una idea que han batejat com a Iniciativa Maestrazgo Els Ports, que queda molt guapet. Lo seu nom original, però, és en anglès: The three kingdoms of Spain. Com si amb la monarquia corrupta actual no en tinguéssem ja prou, de reis.

Entre les propostes d'estos llumeneres, hi ha la possibilitat de reintroduir els bisons (hola?) perquè com que a les pintures rupestres de per aquí ja hi apareixien... com si fos un parc juràssic qualsevol. Parlen també del concepte de "producció de natura" (hola altre cop?), com si ella no fos ja prou sàvia que haguessen de vindre els humans a fabricar-la. Producció? Produir llops o jaguars i fer ecosistemes a mida. No, si encara no mos hem extingit com a espècie de miracle. Los impulsors, fins i tot, ja han fet algunes reunions amb ajuntaments del territori fronterer per a presentar-los lo projecte i fins i tot han intentat comprar masos a alguns pagesos. A vore, senyors dels corresponents governs afectats: los demanem (més aviat exigim) que no dixen comprar-se ni enlluernar-se. Que no pensen només de 4 en 4 anys (que és lo que dura una legislatura i el que dona vots) i tinguen alçada de mires. No dixen que el poble, altre cop, haja de lluitar sol, contra els agressors i contra els connivents.

Entre les propostes d'estos llumeneres hi ha la de reintroduir els bisons i produir natura, com si ella no fos ja prou sàvia que haguessen de vindre els humans a fabricar-la

S'han fet públics documents oficials de les intencions del personatge en qüestió (i els seus sequaços) on es parla de que el fet que la zona siga despoblada és una oportunitat perquè així es trobaran amb menys oposició i resistència. Ha! No mos deu conèixer. No sap que amb natros ha tocat os i que ja hi ha nobles i nombrosos moviments veïnals, socials i entitats que aixequen lo crit al cel. Som gent de pau però mos feu entrar en guerra constantment, com si no tinguéssem altra faena a fer. Que si el despoblament rural és lo seu gran aliat, ha dit Jiménez. A vore, que també ho és per a natros, un aliat, però per motius ben diferents: natros a la ruralitat i la ramaderia les cuidem i hi convivim amb sostenibilitat i vostès volen aprofitar-se'n i explotar-les i a més per la porta del darrere, com si això fos en realitat una oportunitat. Com deu ser possible que fins ara haguéssem sobreviscut sense vostès i este magnífic pla que mos ha d'alliberar? Encara no m'ho explico.

Lo respecte a la gent comença pel respecte a la seua terra. La natura s'ha de vore com un element de convivència i no només com una oportunitat econòmica. Lo mensypreu a les persones que viuen a un territori comença pel maltractament del paisatge, per les agressions a la natura. Com si atacant una part del planeta no se l'ataqués tot. Il·lusos irresponsables. Lo transvasament, les centrals tèrmiques, les nuclears, la massificació eòlica, l'espoli de les oliveres mil·lenàries, l'abandonament dels trens, lo Castor i els seus terratrèmols. Com no hem de desconfiar quan algú de fora pica a la porta oferint colgar-mos de diners amb projectes mastodòntics que se suposa que mos han de salvar la vida? No, mire, perdone, no cal que em vingue a salvar de res que aquí ja vivim prou bé, malgrat tot. És com aquella frase que vaig vore fa temps en una tira còmica fent ironia sobre el 12 d'octubre i el Dia de la Hispanitat. Hi apareixien un petit grup d'indígenes petant-se de riure davant d'un guerrer espanyol, amb l'espasa i la creu, i mentre l'assenyalen diuen: "que diu que ha vingut a descobrir-mos!". Doncs això. Ara que, no mos hauria d'estranyar tant perquè el personatge Ignacio Jiménez, al seu llibre Producción de naturaleza. Parques, rewilding y desarrollo rural, s'autodefinix com a missioner. Amén, xiquet.

Dixeu-mos tranquils ja d'una vegada, dixeu tranquil·la la natura que, per sort, és prou intel·ligent com per a sobreviure sense vatros i les vostres idees de malentesa modernor. Ella era aquí abans que natros i seguirà estant-hi quan natros ja no hi siguem. De fet, llavors respirarà més alleujada i tot. Potser som pocs i estem dispersos, potser estem una mica farts de que mos vinguésseu a agredir per tot arreu i cansats d'haver de crear plataformes per a defensar allò que és de sentit comú. No, no som mala gent, ans al contrari, però mos feu emprenyar. No, no mos queixem per tot, però és que mos ataqueu per totes bandes. Actuem en defensa pròpia i si no mos respecteu, podem ser de crosta de coco. Si vos ha agradat l'anunci d'enguany d'Estrella Damm, sapigueu que natros som la pinya de gent que es planta davant l'excavadora per a salvar una olivera. Cridarem i saltarem. Tenim dignitat. No mos dixarem insultar. Marxeu, no sou benvinguts si veniu amb l'arrogància humana del colonialisme i dominació de la terra i la seua gent. Aquí, convivim en pau amb un entorn natural privilegiat que sabem valorar i cuidar i que no està en venda.