Si hagués posat una càmera oculta al sostre del balcó de casa o a l'ampit de la finestra de l'hort, ara podria fer el muntatge d'un vídeo pel qual hi desfilarien espècies voladores variades. Durant lo primer confinament (sí, ja els hem d'anar numerant) vaig vore com niuaven les orenetes al raconet de la cantonada que mira a l'est. Elles, totes mudades i alegres, alienes a la desgràcia que vivíem los humans, van portar-mos la primavera als balcons quan pel carrer no cantava ningú. Ara, enmig d'esta segona onada, núvols d'estornells canvien lo color del cel amb lo seu vol hipnòtic i mos donen un respir entre tanta incertesa. Les unes han dixat pas als altres, en un relleu ornitològic que cap al març tornarà a canviar, com les flors o el cicle de l'arròs. Com la vida mateixa.

Les magnètiques i seductores coreografies sincronitzades que estos moixons xicotets dibuixen al cel no són casuals: la supervivència n'és la raó. Volar en ramat los hi permet als estornells millorar la vigilància i la seua defensa davant de perills diversos, com ara els depredadors. També la necessitat de calor durant les nits d'hivern fa que es reunisquen en formacions espectaculars abans de retirar-se als dormidors i sembla ser que, en lo seu idioma i mentre agiten les ales, s'expliquen fins i tot on poden trobar menjar, així cap d'ells no patix gana. Compartixen informació. Saben que per mantenir-se vius han d'estar junts. S'abracen volant i somriuen. Un treball en equip que esdevé un 3D de la Natura al firmament dels capvespres dels mesos amb 'R'.

Esta manera de volar es coneix com a vol en murmuració. I és que si som en un indret silenciós —i a més de la vista podem també parar l'orella— sentirem la remor del seu aleteig constant, com si fos lo vent que bufa a estropades intentant entrar per un fumeral. Naveguen pel cel de forma dispersa però sincronitzada i el seu minúscul cervellet sap mantindre les distàncies precises: no en xoca mai cap. Es mouen de manera coordinada conservant una mínima distància de seguretat respecte els seus companys. Los científics ho han estudiat: los estornells busquen coincidir amb la direcció i la velocitat dels 7 veïns més propers, en lloc de respondre als moviments de totes les aus del seu voltant, cosa que ho convertiria tot en un guirigall ingovernable. Lo número és lo 7 i així van fent taca d'oli per grupets. I així dansen en l’aire, formant figures mòbils impensables de gran bellesa mentre, de tant en tant, reposen arrenglerats als fils de la llum o espargits a les capçades de les oliveres.

Este efecte d'imantació imperceptible és lo que els permet volar per milers sense aixafar-se els uns als altres. Si un exemplar fa un canvi de rumb sobtat, los 7 que té més a prop responen de la mateixa manera, simètrica, i es genera una reacció en cadena que va desplaçant-se per tota la formació, com una onada. De vegades em demano què passaria si un d'ells dixés l'estol i s'ho mirés tot des de fora. Potser no s'ho creuria, que són capaços de fer estos dibuixos tridimensionals en moviment. Suposo que deu ser com la bellesa del bosc, que un arbre sol, des de dins, no la veu.

La lluna plena de novembre, que és precisament avui dilluns, mos avisa de l'arribada del fred i de la neu, com si lo que portem d'any no fos prou gelat de per sí, saps! És l'última lluna plena de tardor, la propera ja serà en plena estació hivernal, just lo dia abans d'acabar l'any, d'aquí a un mes exacte. A la d'avui, se la coneix també com la lluna del castor perquè coincidix amb l’època en què este rosegador semi-aquàtic està més actiu, just abans de fer-se fonedís, i es prepara per afrontar el llarg hivern emmagatzemant menjar per a passar els propers mesos.

Observant la intel·ligència, seny i coordinació de la Natura i els astres costa d'entendre com de malament ho devem estar fent los humans perquè orenetes, estornells i castors cada cop tinguen menys cel per a volar i caus on refugiar-se. Des de la seua mirada pura, lògica i ancestral veuen menys Terra cada vegada que la miren. Quan los estornells se'n vagen amb una oliva a cada sarpa i una branca dins del bec, dixaran un paisatge ferit i una gent confosa i mig confinada. Quan les orenetes tornen l'any que ve, es trobaran amb un Delta de l'Ebre cada vegada més afonat. La petita llevantada d'este cap de setmana ha tornat a trencar l'Illa de Buda, lo Trabucador i l'Arenal. No ha fet falta un altre Glòria i no sé si ho voreu a cap portada però lo Delta s'ofega de nou i els governs miren cap a una altra banda mentre agonitzem, mentre es dessagna l'ecosistema més important del país i jo només tinc ganes de maleir-los.

Los primers drons foren ocells i ja mos advertien del que veien però no els hi vam fer cas. Ara que la tecnologia hauria de superar-los, l'exemple dels animals és encara més intel·ligent i noble i continua dient-mos que cal abraçar-se en ple vol, caminar coordinats i defensar-se els uns als altres. Que cal treballar en equip —sobretot saber escollir los 7 del teu cercle més íntim—, que hem de somriure, preparar la roba d'hivern i omplir el rebost. L'última lluna plena de tardor mos anuncia un hivern que serà més fred que de costum i lo més calent està a l'aigüera.