A finals d'octubre vam saber que li augmentaven l'assignació a la Casa Reial espanyola. La pujada va ser del 7 per cent, fet que suposa uns 660.000 € de més —que es veu que amb 8,5 milions d'euros no arribaven, pobres— i en concepte de, van dir-ne, gastos imprevistos. Allò típic d'una despesa amb la qual no hi comptaves. A saber: una avaria a la limusina, una peça de la rentadora, la caldera espatllada o el dentista de la filla. Així mateix, fa pocs dies vam conèixer que el rei emèrit espanyol, Juan Carlos I, havia pagat a Hisenda —que no, no somos todos— uns 678.000 € per mirar de regularitzar la seua situació fiscal. Ho va fer, és clar, com a mostra de bona voluntat (és tot un campechano) i des del país on va fugir i on encara s'amaga, los Emirats Àrabs Units. La semblança de les dues quantitats m'han fet sospitar, digueu-me desconfiada. Mentrestant, los ajuts a autònoms eren només de 2.000 € per als primers 10.000 que hi arribessen i ara t'has d'inscriure prèviament a un web i ja vorem què passarà, quants hi podran accedir i en quines condicions.

Paral·lelament, tenim un altre ball de xifres amb les inversions promeses per l'Estat a Rodalies. Caldria aclarir primer que una cosa és una promesa, una altra un pressupost aprovat i una altra l'execució d'allò aprovat. Vinga, repassem los últims 12 anys: amb Zapatero de president, lo 2008 es van prometre 5.000 milions d'euros per als trens catalans; amb Rajoy, lo 2017 n'havien d'arribar 4.000 i ara, amb Sánchez, mo'n plouran 6.400. Xèics, no sé de què mos queixem! Zapatero ho va anunciar poc abans de les eleccions, Rajoy ho va dir per fer callar l'independentisme i Sánchez ho diu perquè tornen a haver-hi eleccions. Que poc previsibles. Rajoy va prometre les mateixes inversions incomplertes prèviament per Zapatero i d'aquells seus 4.000 milions d'euros a dia d'avui se n'han executat menys d'un 15 per cent. I dels 6.400 promesos ara, als pressupostos generals de l'Estat només n'hi ha consignats 240. No és inversió nova, és mentida vella. No és una obra executada, és una promesa sistemàticament incomplerta. És tindre la cara de ciment armat qui ho promet i caure del niu qui s'ho crega.

Qui promet inversions al tren no usa el transport públic, qui ha d'ajudar el pagès no té ni un jornal de terra, qui redacta els ajuts als autònoms té nòmina assegurada

D'altra banda, enguany a les terres del sud s'estan produint molts robatoris en la collita de la garrofa, que ha doblat lo preu d'altres temporades i ha arribat a pagar-se a uns 65 cèntims lo quilo de mitjana. Vos ho dic jo que he acotxat lo llom plegant-ne unes quantes i carregant-ne sacs a la furgoneta. Hi ha hagut més furts que cap altra vegada però no s'en donen xifres concretes i el pagès s'esbelega perquè no es prenen prou mesures per a evitar-ho. Al geriàtric de Tremp hi han mort, de moment, 49 persones (49 iaios i iaies, per l'amor de déu!) per un brot de Covid que afecta gairebé el cent per cent dels interns i la meitat del personal sanitari. La generació més castigada del segle XX viu la guerra i el franquisme, penquen com a burros per natros i ara, ja al segle XXI, torna a ser la més maltractada. Quina gran injustícia i quanta ràbia. En l'incendi de la nau abandonada de Badalona hi han mort 3 persones però aquí la xifra que deu esborronar és la que no sabrem: quanta gent hi malvivia exactament? Ves a saber, perquè com que l'alcalde actual volia netejar els carrers de la ciutat... No es pot conèixer amb exactitud lo número de ferits perquè s'ignora el número d'immigrants que hi tenien allí un trosset de sostre foradat i mig matalap podrit.

A tot això, ahir es va saber que a Alemanya ho tancaran tot fins al 10 de gener per evitar més contagis i salvar vides. Lo govern es farà càrrec del gruix de les despeses dels ciutadans i de la facturació de qui ha de tancar. Aquí, los governs permeten obrir, a costa de la salut de les persones, perquè no poden pagar els ajuts que caldrien i per tant, a treballar -si pots- i a gastar, que els números no surten. Al rei que es financia amb diners de la butxaca dels plebeus se li augmenta la partida pressupostària. Qui redacta els ajuts als autònoms té nòmina assegurada. Qui fa els horaris de tren i promet inversions ferroviàries va en cotxe oficial i a penes usa el transport públic. Qui ha d'ajudar el pagès no té ni un jornal de terra i la gent gran i els immigrants acaben sent un número més que una persona. Són les xifres deshumanitzadores, pel que diuen i pel que callen, xifres que demostren que, en general, estem en mans de governants que més que fer números fan lo numeret.