Quan la jove Remei Oliva va haver d'abandonar casa seua, a Badalona, tenia vint anys i no podia saber de cap manera que en tardaria més de vint-i-cinc a tornar a xafar el seu país, la seua terra. Era el gener de 1939. Ni s'imaginava que seria una presonera al camp de concentració d'Argelers. Confinats per força, en deien també alguns. Però si només creuar la frontera, sense haver comès cap crim —i amb l'únic delicte de les idees— t'embotixen a una platja rodejada de filferros, t'humilien i no te'n dixen sortir durant mesos, ets presonera, encara que una de les parets de la cel·la siga el mar.

En una platja de 3 quilòmetres de llarg per 500 metres d'ample hi van malviure unes 75.000 persones durant mesos, en ple hivern. Remei n'és una de les supervivents. Hi va fer cap amb pares, marit i alguna família més, com germans, cunyades i tietes. Avui en dia, passejar-se per la platja d'Argelers fa feredat per dos motius: primer per imaginar-se com devia ser un dia a dia en l'exili d'aquelles persones republicanes tractades com a bestiar per les autoritats franceses i segon perquè gairebé no queda ni rastre del trist capítol que allí s'hi va viure. La desmemòria és un dels nostres pitjors enemics. Càmpings i més càmpings vora la mar no donen cap pista d'aquella realitat camuflada. Només un monòlit al mig de la població —inaugurat lo 2019, pel 80è aniversari— en dona fe. Poca cosa més.

Entre les minses pertinences que ella va tindre temps d'atrapar al vol abans l'aviació feixista no bombardegés Catalunya hi havia una capsa de fils. Era modista. De fet, encara ho és. Cus i pinta. Retrats de Picasso o de Frida Kahlo pengen de les parets de casa seua, a Occitània, prop de Quilhan, on viu en una caseta a la muntanya, amb un de sos fills i on mos va rebre amb un somriure diàfan i una memòria insubornable. Al setembre farà 104 anys i és l'última mare viva que va parir a la Maternitat d'Elna. Rubèn, lo seu primer fill, va nàixer en este antic castell —recuperat per la infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz— on entre el 1939 i el 1944 hi van nàixer prop de 600 criatures. Remei va viure la major part de l'embaràs passant penúries al camp de concentració. Dels objectes d'aquella època en conserva com un tresor les agulles de ganxet que el seu marit, Joan, li va fer amb trossos del filat que els robava la llibertat i amb les que va poder crear la primera robeta de Rubèn.

Per contribuir al record, lo Memorial Democràtic acaba de reeditar —en català— lo llibre de memòries de Remei Oliva. La noia de la capsa de fils, es titula, en referència a les petites pertinences de costura que es va emportar durant la Retirada. Es tracta d'un testimoni imprescindible i emotiu, escrit en primera persona i que transporta el lector a unes dècades que alguns, ara, volen esborrar i que d'altres voldrien repetir. Remei hi descriu la seua vida. Ella, que pels altaveus de la plaça major de Figueres, ja en plena retirada, va sentir la veu del president Companys adreçant-se en directe a la població dient que calia resistir, quan Barcelona ja havia caigut i els ànims defallien.

Avui en dia, la Maternitat és un museu de memòria que reviu aquella història de justícia i democràcia, un patrimoni conservat gràcies a la gran tasca de l'ajuntament (que resistix l'embat de l'extrema dreta a la Catalunya del Nord) i a la labor de l'associació de Descendents i Amics de la Maternitat (DAME) que s'encarrega de fer activitats divulgatives i mantindre viu lo llegat i que este mateix cap de setmana ha homenatjat la infermera suïssa, amb la presència de dos ancians que hi van nàixer, Cèlia i Perceo, que als seus 81 anys van plantar un roser als peus de l'edifici que va sentir lo seu primer plor, perquè a la vida, malgrat tot, se la mira amb esperança.

Redescobrir la catalanitat del Rosselló i la seua gent és un exercici que els de la Catalunya Sud hauríem d'anar fent de tant en tant i recordar que pels mateixos camins de l'exili per on van haver de fugir els nostres avantpassats, van arribar les urnes de l'1 d'octubre que els nostres compatriotes van salvar-mos. No hi ha Elna sense Argelers. Fou la llum dins la foscor. Elizabeth i Remei. Dues dones que amb lo seu testimoni vital han omplit de dignitat la nostra història col·lectiva. Dues heroïnes que van cosir amb fil irrompible la xarxa d'humanitat, agraïment i compromís que avui encara perdura entres els pobles que parlem la mateixa llengua.