L’olor de terra mullada t’acompanyava sempre, tu i la teua regadora verda passejant per l’hort mentre lo iaio caminava descalç per la terra i els pedregars ―peus a terra, literal― amb l’aixada carregada a l’espatla i la boina o el barret de palla al cap, que després quan se’ls llevava se li veia la calba blanquinosa i tota la cara colrada i natros mo’n rèiem i ell mos feia la guinyada o feia vore que s’enfadava mentre se’n reia per sota el nas.
Què tindran les iaies que ho fan tot bé i mos pareix que mai no s’equivoquen? Tu, iaia Mercedes (pronunciat la ‘c’ com si fossen dues ‘s’), tenies remeis per a tots los cops, los físics i els morals: que si fregar-te ceba per a la picassor de les fiblades de vespa; que si bullir dins el caldo garrofes partides per la meitat per al mal de ventre; que si una abraçada gegant de les teues, assegudes al balancí; que si aigua amb llima exprimida (natros diem llima a la llimona) com a solució astringent o l’alfàbega com a repel·lent natural dels mosquits. De fet, un dels rituals més autèntics i esperats era el que tots los germans fèiem cada nit d’estiu abans de gitar-mos, al canalet ―a l’hort on vivíeu i que conservem― i que durant totes les vacances escolars natros vos invaíem i vatros encantats de la invasió gens subtil, no com la de Calders. Mos feies formar als cinc en fila índia, per ordre d’edat de naixement, davant del pedrís on hi havia tots los testos que tu regaves cada dia. Allí hi tenies cinc torretes enormes amb alfàbegues gegants (sisquera mos ho pareixien) i tots natros, un darrere de l’altre, passàvem lo palmell de les mans per damunt les fulles, agitant-ne les petites rames, i després mos fregàvem la cara i les extremitats. Se quedava flotant una oloreta meravellosa que jo no sé si espantava o no els mosquits i la rendilla però que a natros mos donava pau i amb això ja n’hi havia prou. I au, tots perfumadets escales amunt cap al llit, amb algun matalap d’abans la guerra que també encara conservem.
Quan mos aixecàvem en son demà, fos l’hora que fos, a la taula de la cuina ja hi tenies preparats puntualment los cinc tassons de llet amb cola-cao i un munt de galletes i pa amb sal i oli (lo pa amb vi, sucre i canyella era per al berenar, no fos cas que a primera hora anéssem massa animats) i en acabat, tots a pujar pels garrofers, a collir les mandarines directament de l’arbre, a menjar ametles encara tendres trencant-ne la closca amb un cop sec de pedra damunt del marge o a banyar-mos al lago, perquè xiquets, això és així, a alguns horts dels afores de Tortosa, a la zona coneguda com lo canalet, no tenim piscines, no, tenim lagos (total, quatre parets que ben just aixequen metre i mig del terra i que servixen per a regar els conreus i per a ficar-mos a remulla i aprendre a nadar). Una bassa, vaja, però ben digna i a la qual tu, iaia, li tiraves pedra blava embolicada en un saquet de roba perquè es conservés millor l’aigua, res de clor. I si no, mos rentaves dins el cossi, molt millor que una banyera, on vas a parar!, per a després asseure-mos a l’ombra de l’anoer que s’erigia monumental dins la valona, aquell marge circular que es fa al voltant de la soca d’un arbre perquè tinga més terra i subjecció.
Què tindran les iaies que ho fan tot bé i mos pareix que mai no s’equivoquen?
De cada quatre frases que deies, dos eren refranys o dites populars i de cada deu paraules, set o vuit eren autòctones del parlar tortosí, algunes de les quals ja es van perdent o s’han perdut del tot perquè aquell ofici o aquella cosa ja no existixen. Sort encara que un dels teus nets s’ha dedicat a això de la filologia i ne recupera un munt i natros les usem totes allà on anéssem, encara que segons a on la gent no mos entengue, ho fem orgullosos. Que si "busca una faena que t’agrade i dixaràs de treballar" (això faig, iaia); que si "o m’has fotut o em vols fotre" (quan te regalàvem les orelles o mos portàvem bé perquè alguna cosa volíem a canvi); que si "m’ho llevo de la pestanya!" quan te preguntàvem d’on traus lo temps per a poder fer-ho tot (o sigue, que dormies menys) o allò de "t’ha anat més just que un pany de cop" quan aprovàvem un examen pels pèls o no caíem de la figuera de miracle.
Quan plovia li deies al iaio: "Ramon! obri la cisterna!". I ell anava al pis de dalt, aixecava una rajola amb argolla, girava una mena de boixa i sentíem com la pluja omplia el dipòsit subterrani que acumulava l’aigua que després mos beuríem. Les baralles que hi havia per a ser qui poés! (o sigue, traure l’aigua del pou). Llançàvem fins al fons lo poal de zinc, amb aquell sorollet de la cadena fregant la politja, i un cop ple lo tornàvem a pujar fent tota la força del món, perquè pesava per a natros! Mos encantava pensar que bevíem aigua del cel. La millor. Després, amb les espardenyes de goma passejàvem per dins la regadora plena d’aigua i tots valents amb l’aixadella al coll te rodejàvem com si fos gràcies a natros que aquell hort donava fruits. Santa paciència la que tenies! Si la faenada era nostra per a fer la simple girada de terra que havia de canviar la direcció de l’aigua cap a un o altre solc! Per no parlar del moment de llaurar quan amb lo matxo i el trill removíeu la terra que natros després xafaríem descalços, esclar, com lo iaio.
Dins aquell univers màgic de la infantesa i adolescència poc mos podíem imaginar que tu, feliç i somrient i sempre entranyable, venies de perdre una guerra, una filla de 23 anys, un net de nou i mitja vida en dictadura. Què en sabíem natros, de la teua motxilla de vida… Refugiada a les muntanyes del Coll de l’Alba i Fullola per evitar les bombes de l’aviació franquista, en plena Guerra Civil pastaves pa per a quatre famílies que sobrevivíeu en un mas perdut al mig dels turons mentre el iaio lluitava al front de l’Ebre sense conèixer encara a la seua primera filla, nascuda entre bancals i temors i que de gran va acabar exiliant-se al sud de França. Cada estiu venien ella, lo tiet i els cosins a passar un mes sencer i els cinc tassons de llet passaven a ser vuit i el lago sobreeixia per allò del principi d’Arquimedes i els arbres ja no donaven l’abast per a acollir tanta criassó a les seues rames. I tots los cosins, revolers de natros, en bicicleta amunt i avall (de disseny Verano azul, esclar), preparant obres de teatre d’estrena mundial i pujant i baixant pels màrgens que encara ara no entenc com no es van solsir. En fi, iaia, com diria Salvador Alsius al telenotícies de fa dècades, en aquella secció del santoral: "Avui s’escau la Diada de la Mare de Déu de la Mercè" i tot això m’ha vingut al cap al recordar el teu nom, que avui fa 25 anys que celebres al cel, allí d’on mos envies l’aigua que ja no mos podem beure, que la cisterna ha envellit pitjor que tu. Felicitats, iaia Mercedes. I gràcies per continuar sent i estant.