Què recorda la gent dels nostres actes, de la nostra actitud? I dels nostres silencis o mirades? En tenim natros lo mateix record? Som conscients de les molles de pa que anem dixant pel camí de la vida i de com alimenten els nostres consemblants?

Fa poc em va contactar pel messenger de Facebook un antic company de classe d’EGB, mireu si ha plogut. Devíem tindre uns dotze anys. D’ell, me’n recordava. De l’anècdota que em va explicar, no gens. Ell era intern a l’escola on estudiàvem. Lo seu poble és també de la comarca del Baix Ebre, però prou lluny com perquè sos pares decidissen inscriure’l com a intern. De dilluns a divendres era a Tortosa i els caps de setmana que podia se n’anava al seu poble, més al cor del Delta.

En este missatge privat que em va enviar a través de les xarxes socials em deia que recordava com si ara fos lo molt que jo el vaig ajudar a superar l’enyorament. Sèiem junts, cosa de cognoms. I, segons m’explica, un dia em va dir: “Te dono este número de telèfon —apuntat en un paperet—, és de casa mos pares. Pica’ls i dis-los que em piquen, que m’enyoro…”. Sembla ser que el meu “Sí, i tant!” acompanyat d’un somriure va ser instantani i des de llavors li vaig ser la missatgera per a pal·liar l’enyor i li passava encàrrecs quan m’ho demanava. Avui dia els enviaria un whatsapp i tot arreglat. En aquella època, però, jo vaig ser l’única mitjancera. I ara penso en los nostres iaios, al front de guerra enviant cartes a les nostres iaies i sense saber mai si les rebrien o no o si encara estarien vius quan las llegissen.

Cada ésser humà lliura la seua pròpia batalla. Lo dia a dia és personal i intransferible. Veus passar la gent i penses: quina deu ser la seua història? I el seu solatge? Mos dolen les mateixes decepcions? Som capaços de sobreposar-mos amb coratge similar? I allò que se mos mostrava fins ara inalterable, pot tal vegada mutar? Estem preparats per al canvi que suposa esta mutació? Darrere d’una persona enfadada hi sol haver abans una persona trista. Mirem-nos la segona abans de jutjar la primera i siguem condescendents.

Així mateix, tot allò que avui a cor obert mostro a mos nebots, per exemple, jo tinc la sensació que els quedarà per sempre gravat a la retina. Després, però, intento fer memòria d’allò que a mi em podien dir a la seua mateixa edat i ben poca cosa em ve al cap. Com deu ser? D’acord que la memòria diuen que és selectiva, però de vegades no mos dixa triar amb què mos quedem. Igualment, este episodi m’ha fet pensar en la possibilitat inversa: i si en algun moment del meu passat, recent o llunyà, vaig ser descortesa amb algú que ara té molt present de mi este fet que jo ni tan sols recordo haver viscut? Este dubte em destarota.

Si ja prou difícil és interpretar les paraules, imagineu-vos los silencis. Mirem d’estendre la mà amb delicadesa per si de cas la pell que anem a tocar té cicatrius massa tendres, o antigues però mal curades. Seria bonic intentar dixar sempre bona llavor per a futures collites, encara que no sempre recordéssem haver plantat en aquell solc. La natura ja s’encarregarà de fer-la créixer i potser, amb sort, un dia t’arriba la notícia que es recorda de tu. Mai res no cau en mala terra si el gest és de dolcesa. Sembrar i que el solatge que puga quedar-se al fons de la memòria faça bona olor. Epictet diu: “No reprimisques mai un impuls generós”. Efectivament, perquè pot ser que, amb lo temps, aquella persona que el rep siga l’únic que recorde de tu.