Hi havia fila índia a tot lo carrer i la coa girava el xamfrà i resseguia el perímetre de la maçana. Malgrat l'espera, es podia vore com la gent somreia per sota la mascareta i la feia petar amb un goig inusual, com renascut. Poques vegades tanta estona dempeus s'havia fet tan poc feixuga. Tant de confinament i tanta grisor acumulada... Los ulls que diuen que hi som, que volíem tornar-hi a ser. Sí, riades (i rialles) de gent fent coa per comprar una rosa, per fullejar un llibre. Si la cultura no és essencial, ja em direu vatros com s'explica tot això. Esta ànsia d'alimentar l'ànima.

Quasi havíem oblidat que és lo dia més bonic del any. Més bonic del món. Tant ho és que alguns de la meseta se'l voldrien apropiar, com per a diluir la catalanitat, i van crear un cartell —que s'hi pareix prou a la bandera de Turquia, per què serà?—  amb un dibuixet de Cervantes al mig de la redola i un títol: 23 de abril, día del español. És per a apretar a córrer! Allò... per a confondre i generar mala maror, sabeu? Com si un patrimoni immaterial de la humanitat es pogués desposseir amb un invent efímer de pa sucat amb oli. Potser és que els hi cal desviar l'atenció de la seua falsa democràcia, que tolera l'ultradreta si ataca l'enemic comú però que se'n queixa quan ja la té a casa. Potser és que aquells que deien que natros havíem despertat el feixisme ara no poden dormir tranquils. I ara, uns i altres, a mirar de posar-hi pedaços per a dissimular i a parlar amb la boca plena del 23 d'abril quan a ells se'ls hi escau molt més lo 23 F.

Al carrer, lluny de queixar-se, la gent hi posava humor i prudència perquè la joia era tan gran que valia la pena tot. Perquè potser divendres va ser el primer dia que vam oblidar que encara estem en emergència sanitària i que venim d'on venim, perquè tot semblava tornar a la famosa normalitat. Perquè mos estimàvem amb la mirada i ens vam espolsar en sec tota la cendra de l'últim any. Perquè ja tenim bastanta gent gran vacunada i això fa que els iaios puguen passejar amb sons nets i abraçar-se amb amics i perdre la temor de sortir al carrer. Són dels que més s'ho mereixen. Vacunes mèdiques i vacunes culturals, igual de necessàries. Just avui que acaba el confinament comarcal sense que s'haja aplicat mai lo salconduit cultural. Ara ja no cal, gràcies.

Alguns parlen amb la boca plena del 23 d'abril quan a ells se'ls hi escau molt més lo 23-F

Tothom seguia en ordre les incomptables indicacions, amb ganes de fer el que fos per a poder quedar-se als carrers tot lo dia, si calgués, que massa deserts han estat darrerament. Fosquejava i encara passejàvem. Amb paciència cadascú esperava el seu torn i esquivava apropar-se massa al de davant o al del costat, com si tingués un d'aquells detectors de proximitat dels nous cotxes, que t'ajuden a aparcar i que piten quan estàs a punt de topar amb la paret. Una tanca per aquí, un taulell per allà. Una botella de gel hidroalcohòlic al mig. Entreu per aquí, sortiu per allà. Seguiu les fletxes d'enterra, pagueu amb targeta, si pot ser. Tothom organitzat com si ho hagués fet així tota la vida i amb aquella alegria dels dies clars.

Un poble que té com a seu dia més festiu una jornada plena de roses i llibres, per força hauria de sortir-se'n de tots aquells avatars de la història. Igualment, no es pot viure de rendes ni quedar-mos només amb la perspectiva romàntica del símbol —necessària, lloable i definidora de poble— perquè, com va dir Pol Guasch en lo seu fabulós discurs de Sant Jordi a l'ajuntament de Barcelona, “la literatura no és retòrica, és desviament. Política institucional i literatura són antònims i segurament la nostra tasca és no deixar anar del tot les paraules que la classe política i la classe econòmica roben i expropien. Crec que encara ha d’arribar el text que faci amb el món el que hem estat capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona”.

La Diada de Sant Jordi és sempre un dia meravellós. Una alquímia precisa de cultura, reivindicació i amor. Abraçar-se amb flors i paraules. Amb lluita i música. I si, damunt, feia dos anys que no podíem celebrar-lo, doncs hi havia encara més ganes amuntegades per tots los racons. Mos estàvem ramblejant a sobre. La insistència dels valents, la perdurabilitat de la pàgines escrites. Poesia i històries signades davant teu per la mateixa mà que les ha parides. La proximitat, l'exemple cap als fills, l'excusa perfecta per a estimar-se i dir-s'ho, si és que en cal cap, de motiu. Les absències. Los retrobaments. Senyeres a punta pala —menys al cartell vallisoletà de la ciutat de Barcelona—, l'amor, les besades. La veritat. Lo primer Sant Jordi sense algú. Lo primer Sant Jordi amb algú. Lo primer Sant Jordi pandèmic (lo de l'any passat no val) i una injecció de moral: per fi una mica de llum al final del túnel, per fi un horitzó menys difuminat. Per fi.