Quina dosi d’egoisme hi ha en un acte de generositat o de solidaritat? Segurament dependria de qui en fes la fórmula química -o màgica, perquè a vegades cal una mica de sortilegi per encabir segons quins sentiments-, cada laboratori triaria el seu percentatge més adequat i probablement mai no plouria a gust de tothom. El que pareix clar és que ser útils als altres mos fa sentir bé, la qual cosa, és clar, no lleva mèrit a l’acció generosa en si mateixa, sobretot si l’acció en qüestió acaba donant bons resultats. Això em porta a la següent pregunta: i n’hi ha prou amb la bona intenció perquè una acció siga bona? Ai, xiquets! Depèn. De què? De si ets qui fa l’acció o qui la rep i depèn també d’allò que cada u interprete com a bo. Per exemple, fer una sorpresa o un regal a un amic o mirar d’ajudar-lo, a priori, entraria al rànquing de bones accions, tat? Ara bé, com que tendim a actuar en funció d’allò que a natros mos agradaria que ens fessen, correm lo perill de no tindre prou en compte l’opinió de l’altre. I, ai mareta meua del meu cor!, esta argumentació mateixa podria ser reversible: o siga, que valdria també per a defensar-se l’altra part, allò per acabar de tindre-mos ben atribolats.

Si ets desprès i la bona intenció es pressuposa, llavors quin barem seguim per a saber en quin punt es troben la línia de qui fa l’acció amb la de qui la rep? En quin moment del recorregut la isòbara es meneja més del compte? Si li dones a algú allò que tu voldries, pot ser que reba més del que necessita. No es pot mesurar amb lo mateix raser quan l’afecte és allò que es mesura, t’arrisques a donar més del que demanen (o mereixen). Així mateix, al meu entendre, lo mèrit més gran és estar en disposició de poder fer mal i decidir no fer-lo. De la mateixa manera, l’enorme misèria també la trobem en qui, tenint capacitats i aptituds per actuar correctament i bondadosa, tria el camí mediocre, per afany de protagonisme o de poder o de ves a saber què.

Igualment, malgrat les nostres mancances particulars i propòsits d’esmena pendents, cal no perdre de vista que al món hi ha persones tòxiques, d’aquelles una mica radioactives. O siga que no tot és qui fa, sinó també qui empoma. D’esta mena de persones convé allunyar-se’n i no desgastar-s’hi massa en lo combat, ep! i sense cap tipus de remordiment. Solen portar-te al seu terreny i allí elles sempre guanyen perquè, per sort, és un camí mesquí que tu no tens trillat, ni ganes tampoc! Us diré també que el dia que caiga bé a tothom o que tothom em caiga bé a mi, em preocuparé. Només cal saber el grau d’implicació amb cada ésser humà. Conèixer el personal, vaja, i no deixar de ser natros mateixos, sinó simplement (i de simple no en té res) triar bé amb qui ho som. Amb esta gent cal protegir-se i si algú diu res, contestes: “no és que jo siga egoista, és que soc generosa amb mi mateixa”. I et quedes tan ampla. Per sort, existeixen també persones rebost, a les quals sempre pots acudir quan tens una mica de mal de cor. Aquelles que, malgrat tot, acaben fent bona la frase d’Epíctet que tinc escrita amb lletres grans al barandat del menjador de casa meua: "No reprimisques mai un impuls generós".