L’Estat espanyol té la diplomàcia d’un elefant, amb perdó pel pobre paquiderm que no en té cap culpa. Podria haver usat qualsevol altre animal per a la comparació, un porc, per exemple, però ja sabeu com estan les coses, sobretot a Twitter. Ahir la ministra de Justícia espanyola (noteu l’oxímoron) va abandonar un acte de la Generalitat de Catalunya que homenatjava les víctimes de Mauthausen. La ministra va marxar de l’acte, que es feia al mateix camp de concentració austríac quan la directora General de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, va recordar el conseller Romeva i va qualificar de presos polítics els líders independentistes empresonats.

Lo PSOE, que ha tingut Borrell amagat a l’armari tota la campanya, no fos cas que tornés a pixar fora de test i els perjudiqués electoralment (Stop it! Stop it!), veu ara que és la ministra de Justícia qui desbarra. Si els hi cou, que bufen. Més dolor han causat ells sent còmplices necessaris d’un 155 que ha privat de llibertat presos i exiliats, persones innocents, i que va anul·lar les institucions catalanes. Un Decret de Nova Planta del segle XXI. Los hi molesta sentir-s’ho a dir. La veritat ja ho té això, és insistent, té memòria i és certa. I després han d’anar pagant diplomàtics per millorar la imatge exterior d’Espanya. Los hi sortiria més a compte comportar-se amb un mínim d’educació i senderi, més que no pas contractar 200 persones noves perquè intenten apanyar les goteres que provoquen altres, uns altres que damunt són dels seus, clar.

Si podeu vore el vídeo del moment en qüestió, percebreu clarament com se sent un senyor que en observar com la ministra Dolores Delgado marxa, diu tot ell parsimoniós i educat: ‘Es que ya no teníais que haber venido’. Doncs això, que ja no haurien ni d’haver-hi anat. De fet, la ministra oxímoron, després de fer-se fonedissa de l’acte de la Generalitat, va anar a dipositar un ram de flors a la placa de los españoles, on diu: ‘España a sus hijos caídos’. Només volem recordar que a la placa del Govern de la Generalitat s’hi pot llegir: ‘En memòria de les persones deportades als camps nazis’. A totes les persones, fossen d’on fossen. Segur Neus Català des d’allà on siga li haurà dit el que fa el cas a la ministra ofesa. Val a dir que un cop acabat l’acte del Govern, la ministra va retornar al lloc on hi ha la placa de la Generalitat a dixar-hi també unes flors i a fer-se la foto, allò per a dissimular. Com Borrell, que després de marxar de l’entrevista a la televisió alemanya, va haver de tornar perquè algun assessor li va dir que l’havia feta massa grossa.

La ministra de Justícia espanyola abandona un acte a Mauthausen perquè es parla de presos polítics. Després l'Estat ha de contractar 200 persones per a millorar la imatge d'Espanya a l'exterior

Este elefant diplomàtic també s’ha afanyat a reprovar lo nou nomenament d’Enric Millo a la Junta d’Andalusia. Ell, lo virrei del 155, l’home traumatitzat pel Fairy. Doncs ja han saltat lo PSOE i Vox a posar-s’hi en contra perquè, diuen, "és un senyor –aquí han exagerat molt amb lo tractament, ja ho sé- que ni és andalús, ni coneix Andalusia". Ahà… me pensava que els supremacistes érem los catalans. Ara em molesta que mos vulguen fer la competència, a natros! Tu creus! Natros, que vam tindre un president de la Generalitat cordovès, José Montilla, i que hem tingut de cap de l’oposició una xica de Jérez, Inés Arrimadas.

Per a acabar de fer el ridícul, ara lo Tribunal Suprem, a l’igual que la Fiscalia, diu que sí, que veu elegible el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí i que no veu cap problema en el fet que es presenten a les europees però que ell, lo Tribunal, no és competent per a decidir sobre el seu vet i torna la pataca calenta als jutjats de Madrid. Van de roda en pila. Se veu que estaven una mica disgustats los magistrats perquè els havien fet reunir-se en ple pont festiu madrileny. Ja em sap mal haver interromput les vacances dels carcellers. Com de gran no deu ser la cacicada de la Junta Electoral Central per a que es produïsca tot este rosari. Semblen Pilats amateurs rentant-se les mans i ningú no li vol acabar de posar lo cascavell al gat. La veritat és que tenen mala peça al teler: si no els permeten de presentar-se a les europees s’arrisquen a que la UE invalide les eleccions i a Espanya les faça repetir i, si pel contrari, permeten que puguen ser a les llistes, s’arrisquen a que els polítics tinguen immunitat, en cas de sortir escollits. És allò que en castellà en diuen ‘susto o muerte’.

Si als presos polítics se'ls va permetre d’anar a llistes perquè encara no hi ha sentència ferma ni, per tant, inhabilitació, als exiliats també se'ls hauria de permetre perquè teòricament se'ls acusa del mateix delicte i no està demostrada la seua culpabilitat. De fet, a la Clara Ponsatí o a Lluís Puig se’ls ha permès de ser a altres llistes: a la consellera a les municipals a Barcelona, tancant la llista de Jordi Graupera, i al conseller a les espanyoles, al Senat per Junts per Catalunya, i també a les municipals, com a candidat a la seua ciutat, Terrassa. La diferència? Que estes llistes no van ser impugnades per ningú i la de Puigdemont a Europa, sí. Concretament pel PP i Ciutadans, experts en crispar.

Los poders de l'Estat van de roda en pila intentant vetar Puigdemont a les europees: no poden dir que "no" i no volen dir que "sí"

Quan Puigdemont i la resta de consellers van creuar la frontera no estaven acusats de res. No pesava sobre ells cap euroordre, ara tampoc. No són fugitius de la justícia. No només això: Puigdemont va estar tancat a la presó, a Schleswig-Holstein, i la justícia alemanya el va alliberar perquè el va creure innocent dels delictes que se l'imputaven i inclús l’Estat espanyol va retirar no sé quantes vegades l’euroordre perquè veia vindre que perdria o que se l’acusaria per un delicte que no seria rebel·lió ni sedició, tant a Bèlgica com a Alemanya. En definitiva, lo MHP Puigdemont és un ciutadà europeu lliure, com la resta d'exiliats. Mentrestant, gràcies a qui els guarden les cadires per si poden tornar: Gonzalo Boye, Xavier Trias i Bea Talegón. Independentment de la seua ideologia han fet un gest noble que servix per a mantindre l’esperança mentre els de la pataca calenta s’aclarixen. I mentrestant, com que els poders de l’Estat no poden dir que ‘no’ i no volen dir que ‘sí’, va passant lo temps perquè no saben com sortir-se’n. És que ja no haurien ni d’haver-lo vetat. Ja posats, ja no haurien ni d’haver-lo cessat. No haurien d’haver començat una guerra (la d’ells, bruta) que no guanyaran. Ja no haurien…