De la mateixa manera que de mica en mica s'ompli la pica i es diu en un sentit positiu —de constància i esforç i d'assoliment d'objectius— l'esmentada pica també pot acabar sobreeixint de petites brutícies que la gent hi llança sense delicadesa. Fins a embossar-la. Aleshores, amb les canonades de la vida acumulades de misèries, que quan te'n vols adonar no saps ni d'on han vingut ni quan van començar a vessar, s'ha d'avisar el lampista a pressa feta perquè lleve el tap. Certament, no aniria gens malament que a l'escola des de menudets mos ensenyessen nocions bàsiques de fontaneria i supervivència emocional, més que no pas tantes rels quadrades que no ens ajuden a sortir de cap mal pas del nostre dia a dia mundà.
La bondat excessiva és com sucre per a les mosques pesades que només busquen lo seu interès o per a les abelles que si bé fan deliciosa mel, després no la compartixen amb qui ha regat les flors perquè fessen goig. De vegades, veus arribar persones que són com abelles: vaguen pel teu balcó, flirtegen amb les teues flors, en trauen lo nèctar necessari per a fer-ne la mel i després va i la regalen a algú altre o se la beuen elles o desapareixen un temps llarg sense dixar cap noteta de comiat —tranquil·la, que estic bé, vaig a voltar altres balcons i ara torno!— o bé, simplement, canvien d'opinió en sec i abandonen la tasca i l'esperança, allò que Pompeu Fabra deia que mai no havíem de desatendre.
Abaixar en excés lo llindar de la transigència contribuïx a fer massa difusa la línia que separa el teu ser genuí del que els altres voldrien modelar
Abaixar en excés lo llindar de la transigència contribuïx a fer massa difusa la línia que separa el teu ser genuí del que els altres voldrien modelar. No es pot mesurar tothom amb la mateixa rasa i aquella frase de que lo que no vulgues per a tu no ho vulgues per a ningú no sempre funciona, perquè cada persona té el seu gust i idiosincràsia. A n'això ma iaia n'hi deia que cada u és cadasqual. I si bé és cert que un geperut mai no es veu la gepa i que tots devem tindre les nostres petites tares, no és menys veritat que hi ha unes mínimes beceroles emocionals que tothom hauria de conèixer i practicar.
Dins lo nostre dia a dia haurien de ser cada cop més inadmissibles actituds que continguessen cinisme, arrogància o hipocresia: la santíssima trinitat d'allò execrable. Vinguen d'on vinguen i siga qui siga el seu portador. Una cosa és vindre a besar la gazània o el gessamí del meu balcó i l'altra és practicar la invasió d'intimitat, la falta de respecte o les indecisions perpètues. Quan no la comèdia victimista o el xantatge emocional. Tots mos equivoquem o despistem, però cal saber gestionar l'errada o el descuit. I si qui visita casa nostra no en sap prou, doncs convé canviar el pany o ficar-ne un segon de reforç que només coneguen uns quants o, si molt m'apureu, ningú, perquè és molt pesat haver de baixar del burro sense haver-hi pujat.
Ser implacable amb l'intolerant és actuar en defensa pròpia
Los humans hauríem de nàixer tenint incorporat de sèrie aquell nou sistema dels cotxes: sensors que piten quan estaciones lo vehicle i t'apropes massa a la paret. Altrament, anem pel món aparcant d'oïda. Hi ha gent que es guanya a pols que te n'allunyes, guardant-ne una estudiada distància de seguretat. No vol dir desaparèixer del tot ni esborrar l'afecte, simplement és fugir de la condescendència i curar-se en salut. Es parla molt —i amb raó— del canvi climàtic al planeta, però el medi ambient interior, l'íntim, també cal protegir-lo, si no, l'ecosistema particular es desajusta. Adaptar-se no és rebaixar-se.
Les persones que generen un decalatge entre el que diuen i el que fan, entre la temptadora mirada primera i la incoherent paraula posterior, podrien desestabilitzar l'ésser més constant, benèvol i indeleble i fer-li creure que són los seus ulls que fan llambregades esbiaixades, quan en realitat lo comportament erràtic i desorientador li ve donat de fora, d'un penell del mal temps amb potes. Es tracta d'incivisme emocional que sol ser practicat de manera sigil·losa i és difícilment perceptible. S'ha d'estar ben atenta i inclús així en un tres i no res te pots trobar amb la pica plena de malesa. A mesura que la pandèmia s'ha anat controlant i s'ha recuperat el ritme habitual, lo soroll ha tornat als carrers i a la vida i potser les interferències que ara apareixen generen més molèstia perquè venim d'un silenci absolut i avui ressonen més fortes. En tot cas, sempre queda perfum a les mans de qui ha regalat flors i ser implacable amb l'intolerant és actuar en defensa pròpia.