N’hi ha prou amb la bona intenció perquè una acció siga bona? Depèn de si es mira des del punt de vista de qui fa l'acció o de qui la rep. Tenim, doncs, dos possibles enfocaments.

Donem per fet, per a començar, que qui faça l’acció tinga bona intenció. Llavors, qui la rep tant pot entomar-la així mateix, gustosament, i tots contents, com pot semblar-li tot lo contrari i no saber-ne vore la bonhomia real de l’origen. Qui fa l’acció pot tindre bona intenció, però qui la rep pot ser que no la veja. Lo conflicte aquí sorgix en lo segon cas. Arriba el moment de les explicacions i de fer-se entendre. Les interpretacions són sempre susceptibles de ser malinterpretades, com quan un acudit l’has d’explicar perquè no s’ha entès a la primera. Perd gràcia.

Suposem que, al contrari, lo propòsit de l’acte tinga una certa malíccia. Si el destinatari ho sap detectar a temps, pot decidir com capejar-ho; si no ho veu vindre i l’enreden, mos trobem davant d’una altra situació i es pot acabar patint bastant (o molt). Siga com siga, en este segon cas (lo d’actuar amb una certa finalitat perniciosa) és lo que dona dos possibles sortides igual de complicades perquè no hi ha opció bona possible. Lo conflicte està assegurat, en major o menor mesura.

Normalment, un idioma té unes normes bàsiques, una gramàtica que un cop estudiada ja no varia; amb lo llenguatge de les accions i dels sentiments no passa el mateix

Se pot mesurar amb la mateixa vara quan d’afecte és del que parlem? Sovint hem escoltat allò que el que no vulgues per a tu no ho vulgues per a ningú i que hem de tractar els altres com mos agradaria que mos tractessen a natros. Però, i si amb això no només no n’hi ha prou sinó que n’hi ha massa o poc? O si, directament, no és lo plantejament vàlid? Com es pot ajudar una persona que no vol ser ajudada o que no veu la necessitat de l’ajut perquè en aquell moment les perspectives del fet en si són diferents? Apropar-se a l’altre fins a on? Ser-ne satèl·lit que orbita sempre a una mateixa distància prudencial i suficient o travessar la línia i exposar-mos a l’acció del camp magnètic que mos atrapa? Mirar de fer una bona acció amb una persona estimada per a previndre mals majors posteriors o senzillament no actuar per temor que l’acció, per bona que siga, siga mal rebuda? I si no s’actua i després ja és massa tard?

Diu Rilke: "No s’impaciente davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor. Mire d’estimar les preguntes com si fossen cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany". És una bonica manera d’enfocar un problema, com una cambra tancada (sempre pots trobar una porta o una finestra) o com un idioma desconegut (perquè així sempre tens l’opció d’aprendre’l). La qüestió és que, normalment, un idioma té unes normes bàsiques, una gramàtica que un cop estudiada ―exceptuant algunes petites possibles modificacions posteriors― ja no varia. Amb lo llenguatge de les accions i dels sentiments no passa el mateix. Ni tan sols l’experiència, que sempre és un grau, mos dona la certesa d’encertar-la. Mos anem elaborant lo manual d’instruccions sobre la marxa. Quan me pregunten quants idiomes parlo, a més del català, lo castellà, l’anglès, una mica de francès i el musical (no tothom sap llegir partitures) dic també l’idioma inabastable, aquell que parla dels sentiments i les persones, aquell que mai no acabem d’aprendre del tot perquè ni que visquéssem set vides el coneixeríem prou ni tot. Mentrestant, diccionari en mà i a seguir caminant per la vida sabent sempre que hi ha un llenguatge que no ens serà mai revelat del tot. Paciència. Almenys, ara ho sé.

Montse Castellà
opinió Veremar l’amor Montse Castellà
Montse Castellà
opinió Lo solatge Montse Castellà