Què és l’horitzó, tieta? Li pregunta inquieta la neboda menuda posant la mirada perduda cap al fons de tot del paisatge. És la línia recta inatrapable que separa lo cel de la terra o del mar. Però si hi ha arbres i muntanyes la línia ja no és recta, insistix la seua curiositat infantil. La línia continua sent recta a sota dels arbres i les muntanyes, pensa que en algun lloc s’han de poder sostindre i fer arrels. I per què, si l’horitzó és pla, la Terra és redona? Ai, mareta meua, la xiqueta esta… Mira, los teus bracets així estirats són plans, estan en línia recta, tat?, i quan m’abracen són redons. Doncs a la Terra li passa una cosa semblant. Es contorsiona i abraça tot lo que la rodeja perquè hi càpiga i així fins a ser una esfera que tot ho conté. L’horitzó és una línia flexible. Una altra cosa són, però, —es diu ara per a ella mateixa— les tangents per on se mos escapen records o emocions o persones o què sé jo —què sap ella!—, i que la circumferència, per perfecta que siga, no pot evitar que s’esfumen. Com si fossen aurores boreals, dibuixant onades gasoses al cel. Volàtils. Hi ha arbres que, precisament per la seua monumentalitat, ni cinc persones juntes no els poden abraçar sencers; los deu braços humans estirats i arredonits alhora no aconseguixen rodejar-los la soca. És també —ara ja torna a parlar en veu alta per a la xiqueta— un efecte òptic, com la muntanya que és blava a força de distància, però que a mesura que t’hi apropes es torna més aviat verda i marronosa, per la terra i los arbres que hi viuen.

Així també tots los finals són iguals. Perquè tots los finals, al final, s’acaben. I, com em deia l’altre dia un amic, cada whatsapp que enviem és la confirmació d’una absència. Certament, la constatació d’una distància. És veritat que les noves tecnologies ajuden a estar en contacte amb los que són lluny, però haurien de ser complementàries i no substitutives del tacte, de la pell, de l’abraçada. I és que sí, hi ha persones inabastables, com los arbres monumentals impossibles d’estrènyer. Com les aurores etèries. I dixes passar lo temps, pensant-te que tot ho cura. Dixar passar lo temps, però, no vol dir aturar-lo, tot i que prou sovint ho confonguéssem. Si el dixem passar, ell —lo temps— continua fent lo seu camí encara que natros mos aturéssem. I quan volem reprendre lo pas allà on l’havíem dixat a ell, llavors ja l’hem perdut de vista. És ja un altre temps lo que passa per davant nostre. Com un riu quan lo mirem des del pont o la riba: l’aigua passa, lo riu queda i cada vegada que el contemplem, tot i semblar lo mateix, porta nous corrents.

I mentre lo temps va circulant dins l’esfera de la línia flexible, anem passant de tindre una relació a tindre relacions i aquell algú especial continua mirant l’horitzó al nostre costat, però a vegades el veiem blau, com la muntanya a força de distància, i d’altres som capaços d’acaronar-li perfectament tots los nervis de les fulles del seu arbre verd, marró, proper. I anem i venim del singular (relació) al plural (relacions). I mos abracem a les tangents que un dia foren epicentre. I busquem amb la mirada fins on mos colla la vista per si podem agafar l’horitzó inatrapable i amb ell totes les amistats que fugen, desapareixen, muten o tornen disfressades. La Terra potser sí que és una esfera perfecta, però lo nostre univers particular i humà es deforma com una bombolla de sabó, gegant i fràgil, on es reflectixen arcs de Sant Martí mal·leables i efímers. Hi entren i en surten persones i hi insuflem aire amb compte de no rebentar-la. Depén de qui volem abraçar estirem més o menys los braços i tensem les costures, i la línia dúctil que la neboda veia horitzontal es torna a voltes vertical i igualment inatrapable, i de repent lo cel és un platja blava.

L’ombra resseguix sempre i indefectiblement l’objecte que acompanya. No així lo temps, que si hom s’atura, no s’atura pas i continua avançant, indeturable. Ara, sense tu també la vida passa com lo temps o lo riu, aliena a tanta distància que mirem d’escurçar a base de whatsapps —aquelles confirmacions d’absències. Desconec del cert en quin precís instant pretèrit lo foc va dixar de cruixir. Cap espetec hipnotitzant no en marcava ja el batec. Allò que fou llum i flama esdevingué estalzí i cendra per a dixar pas al silenci blau del fred. I tot això venia perquè l’horitzó és flexible i hi ha abraçades tangencials que voldrien ser redones.

Montse Castellà
opinió 'A vore' Montse Castellà