És una paradoxa ben enigmàtica, o un símptoma ben evident, que un virus que afecta tan negativament la humanitat estiga sent tan beneficiós per al planeta. La Terra viu un proces de purificació. Lo planeta mos ha dit: que no vos preneu seriosament l'emergència climàtica? Doncs, ara voreu. I patapam! Mos ha fet parar a tots, alhora, en sec i de cop. Un mecanisme d'autodefensa per a no implosionar abans d'hora. Que la humanitat, tal com la coneixem, s'acabarà extingint és evident, l'únic que no sabem és quan i estes crisis són simptomàtiques: per a ser conscients de la nostra finitud i per a mirar de retardar lo màxim possible la decadència inevitable. Si més no, aspirar a saber envellir amb dignitat com a espècie.
Los humans, com a família, hauríem d'intentar morir de vells, passar el relleu quan ja no tinguéssem res més a dir i amb la satisfacció de la faena ben feta, i no de jóvens i massa prompte sense haver sabut créixer en sostenibilitat ni haver respectat l'hàbitat que mos havien dixat en préstec. Tan sapiens que som i mira. Diuen los científics que tenim uns 70.000 anys d'història com a tals. Se veu que això, des d'una perspectiva evolutiva, és un interval relativament curt però resulta que hem colonitzat lo món com si fos nostre de sempre i aquí estem, en quarentena. Vam arribar amb arrencada de cavall i ara mos han fet aturar amb parada de burro.
Lo planeta mos ha dit: que no vos preneu seriosament l'emergència climàtica? Doncs, ara voreu, I mos ha fet parar a tots, alhora, en sec i de cop
El més trist d'esta arrogància humana que es creu que tot ho pot són les víctimes que el coronavirus dixa pel camí. Persones grans, en la seua majoria. Ningú no mereix morir però ells encara menys i, sobretot, d'esta manera. Ells, que van viure la trista guerra, la fosca postguerra, lo sinistre franquisme. Elles, que mos van criar i cuidar i que van sobreviure amb honor i decència. Totes, tots, que van fer el sacrifici per natros, avui tornen a ser els més vulnerables i han de morir en la més absoluta solitud. Cap familiar a la vora, cap abraçada, cap última mirada d'afecte. I se'n van en pau però en temps de guerra, que es veu que ara hem de ser tots soldats.
Los que es queden han de passar el dol sense que ningú els agafe la mà. A metres de distància. Dispersos pel cementeri. Perduts per casa. Plorar en silenci o per videoconferència i arrossegar esta porqueria de comiat tota la vida. Dir-li adeu a ton iaio, a ton pare o a ta tieta amb una trucada mentre una sanitària exhausta, amb guants i mascareta i un nus a la gola, li aguanta el telèfon a l'orella. I els que se'n van d'este món i el mateix personal sanitari intentant, a sobre, animar els qui es queden. Tindre cura és molt més que curar. A prop de la gent que pateix reps un munt de lliçons de dignitat. I, després de tot això, encara haver-te de sentir a dir que som invencibles i que ho estem fent millor que ningú.
Dir-li adeu a un familiar amb una trucada mentre una sanitària exhausta, amb guants i mascareta i un nus a la gola, li aguanta el telèfon a l'orella
Ara, que l'agenda és un descampat i als balcons hi ha poesia. Ara, que intuïm la fi del món com mai abans havíem sospitat i que el confinament comença a fer mossa. Ara, que para el soroll de fora i sentim millor el silenci interior. És ara quan, malgrat tot i més que mai, cal escoltar la natura i escoltar-mos a natros mateixos. Llegar un món on siga possible de viure-hi. Aixecar-se cada matí i somriure. Aprendre la lliçó. Ser conscients que tot passarà, que tal com ha arribat se n'anirà i que haurem de ser més humils i despresos. La generositat no té enemic possible. Lo teixit social és imbatible. La llibertat, una dinamo: com més s’usa, més llum fa. La millor resposta subversiva és seguir estimant-se.