Les primeres nits sense mi, mon pare dormia al meu llit. Suposo que buscava la meua olor, sentir-me a prop. La meua absència, però, no se n'anava mai del tot. Sé que, poc després de la meua mort, un dia ma mare va parar taula per a cinc quan a casa ja només n'eren quatre. Va posar el meu plat damunt les tovalles, d'esma. També sé que, anys més tard, mon pare va llevar la meua cadira del seu lloc al menjador i la va dixar a un raconet. Lo meu buit no es pot omplir però calia espai per a respirar.

Lo meu assassí va ser condemnat a catorze anys de presó: només en va complir quatre. Per bona conducta el van dixar sortir i encara es passeja impune pels carrers del meu país, brandant la ideologia feixista i presentant-se com a candidat a llistes electorals per a partits d'ultradreta. Los altres quatre agressors van ser directament absolts. Tots ells continuen cantant lo Cara al sol a ple pulmó i de bon grat, no pas com la meua amiga Anna a qui van humiliar i obligar a cantussejar-lo durant la seua declaració al juí. Los infames advocats de la defensa volien que demostrés que realment sabia ben bé quin fàstic de música era aquella que va sentir cantar als qui em van matar, quan marxaven del lloc dels fets. Perquè em mataren, sí —com després van matar el meu amic Davide— però es considerà homicidi i no pas assassinat perquè se susposa, van dir, que jo m'hauria pogut defensar.

És una vergonya i fa ràbia la impunitat amb que encara avui lo feixisme circula pels nostres carrers i institucions amb cruesa, cinisme i violència

Durant tot lo juí va semblar sempre que estaven jutjant-me a mi i que els botxins eren les víctimes. Com si jo fos lo culpable del meu assassinat. Mentrestant, fora del jutjat, amenaçaven la meua família per telèfon amb trucades de matinada (què volen aquesta gent?), mon pare es va quedar sense clients a la faena perquè li van fer boicot i feren pintades a la porta de casa nostra. Per a que després diguen que el crim no va ser d'origen polític. És una vergonya i fa ràbia la impunitat amb que encara avui lo feixisme circula pels nostres carrers i institucions amb cruesa, cinisme i violència. Dono gràcies a mon pare per les idees que em va regalar, per ensenyar-me a estar al bàndol correcte. Per la dignitat. I a tots los que manteniu la memòria viva.

Era l'any 1993. Tenia divuit anys. M'agradava nadar però em van acabar ofegant la vida entre cinc. Lo meu cor era el d'un atleta però no va resistir la navallada. Com diu ma germana, lo tenia tan gran i bategava tan fort que el ganivet ho va tindre fàcil per a trobar-lo. A mi em quedava tota la vida per davant i els meus assassins se'n van sortir per la porta del darrere. Continuen en llibertat, que no és lo mateix que ser lliures perquè la ideologia nazi només fa que empresonar el cervell. Ells potser conserven la vida però, com diu ma mare, jo soc un fill mort que viurà per sempre.