Amb lo temps acabes veent que a la vida no hi ha res jutjable, que ningú pot tirar la primera pedra i que a tots mos rodegen petites incoherències que fan difícil d’emetre veredictes sobre altres persones i situacions. Si donem això per bo, llavors gairebé l’únic que pot distingir un fet d’un altre, o una persona d’una altra, és lo ‘com’. Com fem les coses, com prenem les decisions, com les expliquem, com les entomem. Tots mos equivoquem, allò que mos diferencia és com afrontem l’errada, com la comuniquem, com l’assumim. Com mirem de no repetir-la, com mirem de no ferir i seguir endavant.

La manera i el to definixen molt una persona. Donar una mala notícia, abandonar un projecte, dixar una relació de parella, acomiadar algú de la faena, sostindre una ideologia determinada, allunyar-se d’una amistat, aprendre a dir que no… Tot pot ser comprensible i defensable arribat lo cas. Mos podem trobar a una o altra banda de la història en funció del moment vital i sovint la línia que mos fa estar a un cantó o a un altre és molt fina. Per tant, tinguem memòria i cura del nostre entorn personal i emocional. Mirem de tractar com voldríem ser tractats o, sisquera, intentem no causar el sofriment que no voldríem patir natros. Perquè al final, amb temps, lo ‘què’ se sol superar i perdonar, però allò que perdura és lo ‘com’ es va produir. La ferida és més del com, no tant del què. I això, no s’oblida.

Amb temps, lo ‘què’ se sol superar i perdonar però allò que perdura és lo ‘com’ es va produir. La ferida és més del com, no tant del què. I això, no s’oblida

Val a dir que, a part del ‘com’, importa més el ‘qui’ que no pas el ‘què’: no et fa tant de mal el dolor en si mateix com qui te’l inflingix. Una mateixa ofensa, depén de qui vingue, pot ser innòcua, simplement molesta o doldre’t en l’ànima. Se recull lo que se sembra i llaurar les emocions és imprescindible per a tindre un bon paisatge emocional que mos rodege. Amb una bona collita es pot anar pel món i no hem d’esperar sempre la pluja (cada dia, per cert, més escassa). Cal regar també natros mateixes.

Prenem decisions constantment i lo respecte i afecte cap als altres hauria de ser sempre lo penell que mos mogués a l’hora de prendre-les. Totes portem la nostra motxilla, recordem-ho quan obrim la boca, quan tanquem les orelles, quan caminem, quan estalviem abraçades. Si les formes no són les adequades, després no es pot demanar comprensió. Tampoc ficar-hi bona voluntat garantix que l’acció resultant siga sempre bona, tanmateix, té moltes més probabilitats d’èxit, entenent com a èxit això: ser persona.