Ramblegen amunt i avall pel seu passat recent, agafades de la mà, dues amigues que es coneixen de fa temps: l’experiència, realista i enjogassada quan vol, i la innocència, ingènua fins i tot sense voler. Recorden juntes una mateixa situació. La primera, encara amb recança; la segona, ja amb melangia. Dues mirades d’un mateix fet. Assumida la pèrdua, el filtre comença a enteranyinar-se. Les visions es diversifiquen. L’aferrament a una esperança. L’alliberació de l’enyor.

Quan la nostàlgia només sap volar cap als moments bonics de les males experiències, cal que la memòria ancore els records a terra ferma i mostre la imatge sencera de l'enyorat passat. Aprendre a mirar el desert no és fàcil per a qui vol vore només l’oasi. Que hi ha persones irrepetibles, ho sabem, de la mateixa manera que mirar enrere massa sovint mos pot fer convertir en estàtua de sal.

Quan la innocència tan sols recorda els pètals de la rosa, és necessari que l’experiència trague de la butxaca les espines encara clavades. Les cicatrius hi són, però si no les mirem mos semblarà que aquella ferida, que no mereixíem, mai no va passar. És bo no ser una persona rancuniosa. No és bo ser una persona desmemoriada. Altrament, es corre el risc de trobar a faltar només la part de l’altre que no feia mal. Evocar esbiaixadament és perillós. La nostra dignitat mereix ser mirada amb afecte i atenció.

Aprendre a mirar el desert no és fàcil per a qui vol vore només l’oasi

L’experiència diu que millor no tornar a exposar el cor a la mateixa persona. Que si algú ha canviat d’actitud de manera inesperada i progressiva, el més probable és que, en realitat, esta ja fos la seua manera ser, que probablement ja era així i tu no ho havies descobert. La innocència, en canvi, creu que, tal vegada, aquella persona estimada s’ha anat transformant –potser per males influències, potser per la pròpia espiral de la vida– però que tornarà a ser qui era, a ser com era, a abraçar com abraçava. Totes dues amigues –que, això sí, continuen sabent perdonar com perdonaven– seguixen ramblejant, mans agafades, sense arribar a cap acord.

Quan només lo silenci pot guarir, com només lo poder i la temor saben seduir i destruir, és llavors quan cal, més que mai, mirar endavant i gaudir de la quietud i la solitud. Contemplar el retrovisor per si ens seguixen només serviria d’alguna cosa si algú realment ens volgués empaitar. L’oblit selectiu tergiversa la realitat i jutjar el passat amb l’experiència del present és fer trampa. La nostra ànima ha fet mèrits per ser guarida.