Tanquem los ulls quan volem recordar alguna cosa important perquè la mirada interior és sempre més nítida i honesta que la que enfoca cap a fora. Repassar mentalment i a les fosques un itinerari emocional, sovint dona millor resultat que intentar vore'l a plena llum del dia, amb les interferències i interrupcions del carrer i la societat.

Parlem en veu alta -fins i tot estant sols- quan volem que el que estem dient siga cert. Verbalitzar un pensament el fa tangible, l'apropa al món del tacte. Li dona forma i el fa possible. La veu ressona i allò que es pronuncia, es veu llavors amb una altra perspectiva. Si, a més, ho diem amb música la memorització és més ràpida i eficaç. Allò que es canta, existix.

Un estudi fet recentment a Noruega conclou que els xiquets i els jóvens aprenen millor si escriuen a mà que amb teclat. Jo m'atreviria a dir que als adults també ens passa. S'ha analitzat l'activitat neuronal del cervell quan es fan ambdues activitats i s'ha descobert que l'escriptura a mà i el dibuix són necessaris per garantir que el jovent assimile els aprenentatges que fan a l'escola. Sí, lo dibuix, aquell que quasi sempre es relega, també.

Escriure a mà ajuda a aprendre millor. Hi ha accions que abans d'aparéixer, succeïxen a dins del nostre cap i això les fa inesborrables

Escrivim a mà quan no volem oblidar, quan desitgem que les paraules siguen veritat. Qui sap si més veritat que la realitat mateixa. Inclús afegir-hi uns bocinets de ficció, de vegades, no va malament per a fer-ho més creïble (o digerible). Al mateix temps que el boli guixa el full en blanc les paraules es marquen al cervell, com si fos un paper de calc. Una còpia de seguretat inesborrable.

Les noves cançons, idees, lletres, música. Articles, poemes, cartes (sí, encara envio cartes) i si de cas després ho passo a l'ordinador. Sempre ho escric tot a mà i a més no esborro res: ratllo o guixo. Així veig sempre totes les versions prèvies, per si vull recuperar-ne alguna, per vore l'evolució del text. M'ajuda a recordar-ho, a vore-hi més clar i amb la memòria fotogràfica sé a quin racó de llibreta ho vaig anotar i a aquella cantonada acudixo quan busco mentalment la solució.

Fem relliscar el llapis al paper i mil·lèsimes de segons abans ja s'activa allò que volem dir. I ho plasmem, com si algú ens ho dictés. Tancar els ulls, parlar en veu alta, cantar, dibuixar, escriure a mà. Són accions que ens demanen d'una certa activitat neuronal prèvia. Preparar el terreny. Tensar l'arc abans d'amollar la fletxa. Accions que abans d'aparèixer, succeïxen a dins del nostre cap. Per tant, d'alguna manera, passen dues vegades. Potser per això les aprenem i les recordem millor.

Fa pocs dies commemoràvem lo naixement de Mercè Rodoreda, hauria fet 112 anys lo 10 d'octubre. Conten que en una ocasió li van preguntar si ja tenia el seu proper llibre acabat i va respondre: Sí, ja el tinc acabat. El tinc aquí -i es va assenyalar el cap-. Ara, només em falta escriure'l.