La pena aliena és fàcil de sostenir. La que costa és la pluja interior perquè un paraigua no es pot obrir cap a dins. Llavors tot trontolla, com los vidres de la balconada tremolen de manera lleugera i constant quan un camió s’atura al semàfor del carrer de baix de casa. Si hi posem la mà damunt, la molesta vibració cessa però el camió continua al mateix lloc. Enganyar-se, de vegades, ajuda a sobreviure. Escriure també és callar i solem pensar que els llibres van ser escrits només per a natros, per això llegim en soledat.
Caminem mirant endavant mentre pensem enrere. Caminem per recompondre el trajecte i reprendre la ruta trillada. Mentre posem un peu davant de l’altre, s’amunteguen un munt de vivències bigarrades i ens afanyem a descartar les més doloroses, com un eixugaparabrises embogit en ple diluvi esborrava el teu record del meu vidre. Tornaria a ploure, però. Caminem per a trobar-mos, per a mullar-mos, per a fer net.
La gelor d’un paisatge nevat s’esmuny fins a assolar-se als bronquis. Respirar l’aire fred glaça l’ànima i ajuda a mantindre en bon estat los records que no volem esborrar però que fan massa mal d'evocar. Si els congelem, sempre els hi podrem donar una segona vida, si ve al cas. Posant-los una estoneta estesos al sol se’ls podria ressuscitar. Respirar la neu és lo purgatori dels records. Allí, gelats, tarden més a fer-se malbé i així, mentrestant, guanyem temps per a decidir què fem amb ells. I què en farem d’aquelles cançons que ens encisen però porten gravat lo nom d’algú a qui volem oblidar? I d’aquells paisatges blancs que retenen gèlides les memòries latents? Tots portem a dins una Escandinàvia per a viure sota zero quan a fora el món fa massa mal.