Ara que mos hem de quedar tots a casa confinats, ara que no podem abraçar-mos, ni passejar pel carrer, ni conduir —però sí agafar el tren, ves quines coses—, ara que no... (fiqueu entre el parèntesi tot allò que vulguésseu) ara, dic, potser tindrem temps —massa?— per a mirar de fer un repàs a la nostra vida recent i, de passada, la futura que anhelem. Temps per a posar ordre a la nostra ment i a l'espai físic que mos rodeja (va molt bé tindre lo segon per a aclarir millor la primera). Hores per a pensar, relaxar-mos, enyorar. D'aquí a uns dies, probablement, tindrem més clar que mai a qui trobem a faltar de veritat. L'enyorament del confinament. D'aquí a un mes, mireu quins són los contactes amb qui més hau interactuat per Whatsapp o Instagram, los números de telèfon a qui més hau picat. Aquell, serà un bon punt de partida. Un epicentre emocional. Un inventari natural. Res de greu ni de l'altre món, simplement l'oli és més dens que l'aigua i sura.
Ara que no puc passejar per la vora del riu o caminar mirant la mar, surto al balconet a fer la fotosíntesi —sense sol, lo cervell no em carbura— i miro d'aprofitar la claror natural del dia perquè ara, amb tantes hores com passarem tancats a casa, voreu com les factures de la llum i el gas seran més elevades, però dubto que ens facen cap rebaixa. Com tampoc no veig que se mos cancel·le la quota d'autònoms durant esta alerta. Se deuen pensar que tenim superpoders, malgrat que no tots disposem d'un compte corrent secret a Suïssa per a tapar les misèries d'una monarquia podrida i apuntalar de per vida uns privilegis indecents. Tant de bo este terratrèmol mundial menege plaques tectòniques i genere una nova Pangea més humana, tot i que soc escèptica. No sé si n'aprendrem mai.
D'aquí a uns dies, tindrem més clar que mai a qui trobem a faltar de veritat. Simplement l'oli és més dens que l'aigua i sura
Tanquen llibreries i obrin perruqueries. Rima, però no és gens poètic. Se tanquen fronteres davant la crisi humanitària dels refugiats però es dixen obertes perquè circule lliurement lo virus, perquè aquells que vulguen puguen fugir, sobretot de Madrid, com fuig lo virus del sabó. Los qui ho feu, sou uns cretins urbanites de capital que vos creeu lo melic del món i em ve al cap aquella frase: Les hemos destrozado el sistema sanitario, que De Alfonso li va dir a Fernández Díaz. Per cert, hola, Unió Europea: podeu, per favor, cridar a capítol al capsot que presidix l'Estat que em té segrestada i el seu gobierno? És que volem que se mos confine però no mos dixen del tot. Gràcies. A n'este ritme, no caldrà tancar Espanya perquè tots los altres països europeus ja s'hauran aïllat i tampoc no podrem anar enlloc. Serà un ridícul tancament en passiva.
Igualment, estos dies, feu net però mireu de no prendre decisions gaire transcendentals, dixeu reposar lo solatge, que serà gros, de tants de pensaments com s'amuntegaran a la sala d'espera del cap i del cor. En desolació, no fer mudança, deia sant Agustí (que no tots los sants s'erren). A Nadal, vorem quants nous divorcis i naixements hi ha, quants amants han suportat la crisi veient-se d'amagat a les tintoreries, quantes noves relacions han nascut cibernèticament, alimentant lo desig davant d'una pantalla. Quantes vegades, amb lo teclat entre els dits, haurem dubtat si ser o no prou sinceres: si insinuo el que em despertes, potser t'espante. Si callo el que sento, potser et desil·lusiones. Quantes persones descobrirem que no mereixien tanta atenció i quantes reconciliacions que semblaven impossibles hauran conegut la pau. De vegades, és més fàcil dir t'estimo per escrit i amb música de fons.