Quan te n’assabentes que un artista a qui admires traurà nou disc, de seguida et compres les entrades per a la gira, tot i no haver escoltat encara lo seu darrer treball. Saps que t’agradaran les noves cançons, saps que t’han agradat les anteriors, saps que la qualitat està assegurada. Tens ganes de vore com aquell cantant ha aconseguit tornar a crear, tens ganes de tornar-te a emocionar, a saltar, a taral·larejar-ne melodies a la dutxa, a escriure’n les lletres als missatges de Whatsapp amb los amics.
Los artistes evolucionen, de vegades cap a on natros esperàvem, d’altres cap a estils potser una mica més allunyats dels nostres gustos però sempre amb aquell segell propi que ens atrapa. Es tracta també de lleialtat. De continuar al costat d’unes cançons que han format part de la teua vida. D’estimar una manera de fer i de sentir. Aquella veu tan autèntica, aquella coherència artística, aquell voler anar cap al mateix lloc on et porten les seues cançons i allí trobar-vos-hi i fer una cerveseta junts. I potser no et saps al detall tota la seua carrera discogràfica i potser en alguna època fins i tot te n’has allunyat però sempre acabes tornant a aquell univers compartit on et sents millor.
D’altra banda, una bona manera d’abordar un examen tipus test és no mirar les respostes. Pot semblar paradoxal però no. I pot semblar que canvio molt de tema, però tampoc. Tu et lliges la pregunta i a la vegada tapes amb la mà o amb un paper totes les opcions de resposta que se t’oferixen. Així, evites que et confonguen. Has de pensar amb calma, si cal amb los ulls tancats i sense interferències de possibles caselles suposadament vàlides. Només cal que et concentres perquè la resposta bona tu ja la saps però si abans de dir-la en veu baixeta mires les opcions que et donen, aleshores t’atabales. Has de contestar primer dins al teu cap i després al paper. Si mires primer el paper vas a perill que et se despiste el cap. Et faran dubtar i llavors corres lo risc de respondre equivocadament, tot i saber-ne la resposta correcta.
A les properes eleccions a Catalunya hem d’anar a votar així: sense mirar les opcions de resposta. De les diverses caselles d’un examen tipus test, sempre n’hi ha una que saps segur que és errònia (per exemple, Ciutadans, VOX, PP), alguna altra que et fa dubtar (PSC, Comuns) i les altres possibilitats restants a triar contenen, totes elles, part de veritat. Totes podrien, en un moment donat, ser la bona (per exemple, partits independentistes). La propera campanya electoral serà esgotadora i probablement la majoria dels nostres representants polítics mos farà sentir vergonyeta aliena. Protegim-nos, tapem amb la mà o amb un paper les possibles respostes, tanquem los ulls i triem alguna de les opcions que ara ja sabem que és bona, sense fer gaire cas del què uns i altres mos diran a natros i es diran entre ells en los propers mesos. Hem de votar primer dins del cap i després al paper. Hem de comprar l’entrada del concert encara que no haguéssem sentit les noves cançons. Sabem que aquells artistes últimament no s’han guanyat la nostra confiança, però sabem que les cançons parlen d’independència. Es tracta de lleialtat a la música, a la causa. A la llibertat.