Hi ha persones que són com planetes. Amb lo seu camp magnètic t'atrauen i sense saber ni com, ni per què i gairebé d'un dia per a l'altre, te trobes orbitant al seu voltant. Una força centrípeta t'absorbix cap al seu nucli i tot i donar-hi voltes cíclicament no et mareges, ans al contrari, més aviat flotes, lleugera i vaporosa. Lúcida. Los planetes giren i giren sense caure ni marejar-se mai. Newton i Kepler ho explicarien tot a través de la física, i no els hi faltaria raó, però jo també crec que és com si els planetes estiguessen enamorats, com los humans, immersos en un festeig etern, dansant al firmament. Atrapats al camp de gravetat d'una mirada perpètua i captivadora.

Esta setmana s'ha iniciat un fet astronòmic d'aquells extraordinaris que es podrà contemplar fins a mitjans d'agost i que es coneix com la desfilada de planetes. Es tracta d'un fenomen que succeïx quan alguns o tots los planetes del Sistema Solar (los d'altres sistemes no ho sabem, que ves a saber si estem sols o no) apareixen en una mateixa part del cel i al mateix moment. Ara, des del capvespre i al llarg de la matinada, ja es poden vore a simple vista Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Lo 22 de juliol, Mercuri s'afegirà a la festa i Urà i Neptú són tan lluny que només es podran vore amb un telescopi. Però allà seran, al darrere de tot de la fila.

Es tracta d'un fenomen que succeïx quan los planetes es troben arrengleradets al mateix costat del Sol

Esta desfilada es genera quan los planetes es troben al mateix costat del Sol, formant una mena de línia que a l'ull humà és recta però que en realitat no sol ser-ho tant perquè hi juguen diferents dimensions i plans que no percebem en la seua totalitat. Les seues el·líptiques, que normalment dibuixen òrbites diferents i van cadascuna al seu ritme, de tant en tant es troben i els fan coincidir a una mateixa banda d'esta llum gegant i redona que mos dona vida. L'última vegada va ser fa 38 anys i la propera serà el 2.161, és a dir, d'aquí a 141 anys. Ves a saber si en aquella època hi haurà a la Terra cap raça viva i conscient capaç de contemplar-ho i agrair-ho.

A la festa de la desfilada de planetes, lo cap de setmana s'hi va afegir la lluna plena, més que res per a posar una mica de llum al miracle. I el miracle és, més que la desfilada en si, lo fet mateix de seguir caminant, de seguir flotant, que seguim emocionant-mos i descobrint, que tot gira i no cau. Los planetes són d'una lleialtat enorme, sempre al voltant del seu mateix i estimat astre, dibuixant el·líptiques de diferents formes i figures, entretenint els astrònoms i els seus telescopis amb moviments que lluny de ser avorrits, per rutinaris, es convertixen en essencials, riallers i distrets.

Persones i planetes es poden quedar atrapats al camp de gravetat d'una mirada perpètua i captivadora

Ara que els planetes estan enjogassats i s'han alineat en una recta imperfecta (o en una corba ideal, segons com es mire) i que es troben tots a la mateixa banda del Sol, arrengleradets, com fent coa per a entrar al cinema, ara —dic— mirar el cel mos fa encara més menudes, a les persones vull dir, a la vegada que mos hi apropa i mos demostra que tenim més en comú amb lo firmament del que mos pensem. La influència de l'energia còsmica en los processos de la Terra sembla evident, mirem sino com la lluna tota soleta mou oceans, modela caràcters i es coordina amb los cicles femenins i de la natura. Alhora, esta desfilada mos mostra uns planetes més humans, capaços fins i tot d'enamorar-se. Dos cossos en mútua atracció gravitatòria que descriuen el·líptiques. Una conjunció astral al cel, un imant a la Terra. Obrim los ulls i mirem amunt, que els planetes enamorats desfilen tots ben mudats i volen ensenyar-mos com s'estimen.