Es van creuar les nostres mirades com es creuen al cel les ratlles dels avions i vam saber mantindre el vol com qui bufa els angelets de la xicoia. I mentre vèiem allunyar-se els plomalls, com petits paraigües de cotó suspesos en l'aire, demanàvem desitjos que pensàvem que serien escoltats i sobrevolàvem lo món, immunes a les seues circumstàncies. Érem com un cel d'estiu, clar, blau, ras, net. Esquivàvem les tronades fent eslàloms, com qui aprèn uns passos de ball mentre juga fent zig-zags sense trepitjar-se. I si plovia, fèiem copes amb les mans i bevíem a galet. No sabíem el que era la set.
Tan profund com fou lo sentiment d'estima pot acabar sent l'abisme de oblit. Les parets de la cova per la qual es va esmunyint un record rellisquen com abans fluïen les besades i cap al final de la galeria, la foscor ja quasi ni permet albirar el perfil que dibuixava la vivència. Es torna borrosa la remembrança fins que es difumina de tal manera que acaba semblant més un somni dubtós que una realitat oblidada. Les ratlles dels avions comencen a desfer-se fins a dispersar-se tant que els ulls fan pampallugues intentant distingir-les al cel.
La pluja és necessària però ja sabem que de vegades no sap ploure. Ni al cor ni a pagès
La pluja és necessària però ja sabem que de vegades no sap ploure. Ni al cor ni a pagès. Per a evitar maleses al camp, durant dècades, i fins no fa pas tant, al Delta de l'Ebre es tiraven coets al centre de la tronada per a desfer-la i que no plogués en excés quan l'arrossal ja estava negat. Pel territori encara es poden trobar una dotzena de coeteres: petites construccions de ciment on es guardava esta peculiar pirotècnia i que estan declarades Bé Cultural d'Interès Nacional. En principi, es trencava el gel de la nuvolada perquè no caigués pedra però sí pluja amb mesura. A dins el coet hi havia iodur de plata per a desfer la calamarsa tot i que, sovint, ho desfeia tot: lo granís, l'aigua i la tempesta. Era un recurs senzill contra les pedregades per a salvar la collita.
No sempre el cor se salva com se salva el fruit, la sega o la verema. Perquè vam dir que érem invencibles com los focs artificials. Perquè esclatàvem i érem lliures però ara la bici no té pedals, ni el coet allunya fantasmes, ni els angelets / paraigües flotants de la dent de lleó mos poden protegir de la pluja intensa. Perquè encara no sabem quan ens vam començar a rendir ni quan dixaran los núvols de tindre la forma d'una cara estimada que lluitem per desdibuixar. Mentrestant, com un netejaparabrisa en ple diluvi, intento esborrar el teu record del meu vidre trist. Tornaria a ploure, tot i els meus coets per desfer tronades.