Manuel té dos anyets acabats de fer. Viu al bloc de davant, al segon pis, com jo, en ple barri vell, i el seu balconet queda just a l'enrecte del meu. Ell és tan menudet que no se li veu lo cap per dalt del passamà de la barana i sos pares han hagut de retallar una mica la tela que protegia els espais entre barrots per a que mos poguéssem vore bé les cares. Sort que el carrer és estret i no mos cal parlar gaire fort per a comunicar-mos. Fins i tot m'ha passat pel cap la idea de construir un telèfon d'aquells artesans amb dos envasos buits de iogurt i un fil. No ho descarto gens.
A baix, al primer pis, hi viu Maia, una xiqueta romanesa d'una edat semblant a la de Manuel. És vergonyosa i quan me veu calla, però que quan no sap que la sento no para de cantussejar i xarrar pels colzes. Son pare li diu: dis-li com te diuen, dona! dis-li que tens lo mateix nom d'aquella abella tan bonica dels dibuixos animats. Al meu edifici, lo sol li toca directe a la tarda. Al seu, al dematí. A l'hora de l'esmorzar, la llum es passeja per la façana en diagonal i el finestral de Maia és lo primer que llepa. Llavors, sa mare se gita amb ella a la catifa i li llig contes, amb lo sol il·luminant les pàgines i la xiqueta amb los colzes clavats a terra i recolzats a les galtes. Des de dalt i enfront —un pis més amunt i de la casa de davant— se veu preciós.
Manuel és tan menut que no se li veu lo cap per dalt del passamà de la barana i sos pares han hagut de retallar una mica la tela que protegia els espais entre barrots per a poder vore les cares
Latifa i Asma viuen al quart. Elles són les que millor perspectiva tenen del meu balcó. Me veuen podar, treballar a l'ordinador, prendre el sol o llegir. Són germanes, deuen tindre sis i onze anys aproximadament i són d'origen magrebí. L'altre dia, en sec, la menuda me va cridar pel meu nom i jo em vaig quedar de pasta de moniato. Com és que te'l saps? Li vaig demanar. Perquè t'hem vist cantant al canal 33 estos dies, me va respondre. I les dos ufanoses de tindre una veïna que per a elles és mig famosa i tot. Perquè sí, tots ells miren Televisió de Catalunya, perquè totes estes criatures, de portes endins, amb les seues famílies parlen castellà, romanès i àrab però entre natros, als balcons, parlem tots català (hola, PSC i companyia).
De vegades, Manuel juga sol amb cotxes de miniatura, agatameus per les rajoletes del balcó. Li encanten los vehicles, tots, de qualsevol tipus, i sempre que en veu passar un pel nostre carrer, cosa estranya pel confinament i perquè és mig per a vianants, comença a dir 'piiip piiip' tot content. Als gats los hi diu miaus, als gossos uau i als cotxes piip. Lo meu nom encara no se'l sap però em coneix i, algun cop, inclús li faig titelles amb quatre draps i una mica d'imaginació.
La mare de Maia se gita amb ella a la catifa i li llig contes, amb lo sol il·luminant les pàgines i la xiqueta amb los colzes clavats a terra i recolzats a les galtes
Sos pares són bastant parladorets, sobretot ell, i sovint enraonem de balcó a balcó i arreglem lo món. De tant de vore-mos en pijama i despentinats ja hem agafat confiança i tot. L'home s'hi ha instal·lat una cadira de bova i el seu balcó és tan xocotet que dues de les potes queden a l'altra banda del brancal, a dins la casa. Ells són testimonis de primera mà de l'evolució del meu petit jardí botànic urbà i cada vespre, a les vuit, connecto l'equip de so, faig sonar lo "Bella Ciao" a tota pastilla i sortim tots a fer palmes al ritme de la cançó. Hi vivim poca gent però som complidors i puntuals.
Com quasi tothom estos dies, parlen amb los amics i altres familiars des del carrer, a crits, tipus Romeu i Julieta però sense llançar les trenes, i l'altre dia sento que algú cridava: Alegriaaaa! Alegriaaaa! i vaig pensar: calla! que s'ha aixecat lo confinament i tu no te n'has assabentat perquè ja no vols mirar la tele ni estar pendent de cinc rodes de premsa al dia. Doncs no! resulta que Alegria és la mare de Manuel i a mi em va semblar que hi havia pocs noms tan bonics per a ser cridats a ple pulmó. Una altra veïna del meu bloc es diu Libertad i quan les criden a les dos juntes la cosa fa goig. Llàstima que algú del veïnat va decidir posar-li Shakira a sa filla i el concert de noms perd una mica de màgia però vaja, malgrat tot, s'hi està bé.
Potser els hi han fet una mica de mal les sabates, de tant de temps com feia que no se les posaven, però caminar a l'aire lliure no té preu i les nostres criatures, tampoc
Avui, a Manuel, Maia, Latifa i Asma no els hi puc fer titelles ni em poden vore prendre el sol tant com ahir. Ja no són al balcó tot lo dia. Avui, estan passejant per la vora del riu, pel parc, per la vida. Avui, per fi, després de quasi cinquanta dies d'exemplar enclaustrament, han pogut baixar al carrer, a la terra, i els he vist córrer, saltar, anar en patinet. I els he sentit riure, cridar, respirar aire pur i mirar al cel. I m'han tornat a saludar, sí. Com cada dia, sí. Però esta vegada no de balcó a balcó sinó de carrer a carrer, d'una vorera a una altra, mirant com passa el riu. I potser els hi han fet una mica de mal les sabates, de tant de temps com feia que no se les posaven, però caminar a l'aire lliure no té preu i les nostres criatures, tampoc.