Amb l'energia d'una erupció solar, vaig sentir des del finestral lo crit feliç de les gavines i em va fer enyorar menys la mar. Tu, venies cap a mi amb decisió i tendresa, com les onades acudixen a la platja a llepar-li els peus. Escarritxaves somriures al vent. Tenies llum. La teua ànima era tan bona com lo coret de la carxofa i aquell moment era només nostre. No sé si senties lo mateix que jo però intuïa que podries i em sentia volar, suspesa en l'aire sense temps ni espai, com les volves de pols que floten ingràvides, atrapades dins d'un prim raig de sol matinal que s'esmuny per la ranura de la persiana.
I així de cop, com un Sant Pau enlluernat caent del cavall, enmig d'este desconegut vell silenci del nou món, t'adones que hi ha veus que no eren tan imprescindibles i paraules que tampoc es troben a faltar tant i que, en canvi, hi ha mirades que hi són sempre i que et tornen a casa d'un bufit. I separes lo gra de la palla i passes lo sedàs i aprens a discernir somriures i a enamorar-te de la paciència i de la rebel·lia furtiva. Hi ha un no sé què en la temptació de desobediència innata d'algunes persones que m'atrau com un planeta al seu satèl·lit.
Hi ha cançons i persones on vols quedar-te a viure
Després, per a quan lo sol passe de nou pel teu carrer ja hauré arribat amb les cerveses i els entrepans baix del braç. Te cridaré pel balcó i baixaràs corrents a abraçar el dia i passejarem sota un cel ras. Brindarem per la vida i l'amistat i farem maleses divertides sense maldat. Passarem lo dia junts sense mirar el rellotge, ni patir pel temps i riurem de tot i de res com si no hi hagués demà, perquè de fet no n'hi ha i no mos acaça ningú. Que els amics són intemporals i els camins encara s'han de desbrossar i posarem la música que tant mos agrada escoltar i cantarem i ballarem com si mos hi anés la vida, a ple pulmó, com a ple pulmó mos abraçarem. Hi ha cançons i persones on vols quedar-te a viure.