Complir anys és créixer, més que no pas envellir, tot i que el temps passa per a tothom i la carcanada va sumant dècades. Complir anys té aquell doble vessant: l'alegria d'estar vius —sobretot quan has tingut una pèrdua propera i abans d'hora— i el vertigen de mirar cap a endavant i vore que ja t'ha passat mitja vida i que, probablement, queda menys per recórrer del que portes caminat. Potser ja hem viscut més del que viurem, en anys de vida que no en vivències perquè no saps mai què et falta per sentir ni per conèixer. Ets inevitablement més gran quan en realitat no t'hi sents.
Les cicatrius emocionals es van tornant misteriosament lleugeres, malgrat la coïssor esporàdica, i les físiques són motiu d'orgull de quan de menuts —i no tan menuts— pujàvem als arbres. Pantalons curts i genolls pelats. Tiretes i mercromina que tot ho guarien i la millor de les sanacions: l'abraçada de la iaia o la besada del iaio. En quin moment es dixa de fer tot allò que mos agrada i ens fa sentir jóvens però que l'edat o la societat diuen que se suposa que ja no mos pertoca? Saltar d'alegria, xutar pedretes del camí, fer maleses o trapelleries, pujar màrgens, fer bogeries amb los amics, disfressar-mos, ballar com si ningú mos estigués veent... És clar que l'ossamenta deu tindre menys flexibilitat però no parlo dels raonables impediments físics sinó de la rendició emocional que a alguns los fa envellir més ràpid que el rellotge mateix. Una edat la tenim tothom però hi ha gent que se sent vella i a qui li pesen més los anys de la consciència que els que sumem al cos. Lo desgast pot vindre tant de fora com de dins i el pitjor de tots és l'interior.
Ets inevitablement més gran quan en realitat no t'hi sents: l'edat és la manera de viure
Passa el temps, van caent en desús les cadiretes per al cotxe de fills i nebots, que diràs que cresquen més ràpid que natros, i comencem a tindre l'edat que mos semblava inabastablement llunyana fa vint anys. Quan en teníem 18, mos pareixia vella una persona de 40 i ara que ja els hem superat mos sentim com qui diu igual que abans, quasi igual de jóvens i sovint no mos identifiquem gaire amb persones de la nostra generació. Lo millor elixir de l'eterna joventut és viure el moment amb absoluta consciència de plenitud. Mirar el camí fet i saber que ha valgut la pena. Agrair les experiències. Caminar sempre amb lo cap ben alt, que així tindrem perspectiva i boniques vistes. Embrutar-se les morrandes de llibertat.
Complir anys és celebrar la vida, saber que l'energia emana de l'emoció i que som éssers eminentment lúdics i cada any al complir-ne un més, dir-mos a natres mateixes: estic a la millor edat. I creure-s'ho i habitar-la, que l'experiència no són los anys que tens sinó els anys que portes tenint i si vols començar a reviure avui mateix i tindre una segona joventut només cal abraçar el desig. Que l'ànima transpira per la pell de qui se sap banyar nuet al mar mentre plou. Conviure amb l'edat, no competir-hi. Agafar-li la mà i ensenyar-li a encendre bengales, a pujar als garrofers, a dixar-se sorprendre cada dia, a enriure-se'n del què diran. L'edat és la manera de viure.