La quotidianitat d’obrir una porta i travessar-ne el llindar. L’amable habitud que mos torna a casa. Un gest tan bonic i senzill, com creuar el brancal, esdevé trist i feixuc quan lo lloc on arribes no és casa teua i quan lo que hi trobes a dins no és la teua vida. Onze. Fins a onze portes de ferro massisses es van anar tancant darrere meu a mesura que m’apropava al teatre de la presó de Mas d’Enric, guitarra en mà. Les mateixes portes que Carme Forcadell fa quasi dos anys que no pot travessar en direcció contrària i que no la porten a casa. A cada pas que dono se sent aquell cop, aquell so sord, metàl·lic. Cloc. Bum. M’hi acompanya la Marta, amiga barcelonina de riu i de lluites. Passem portes corredisses. Fins que no es tanca la primera, no s’obri la segona i, mentrestant, quedem al mig, com atrapades. Em va vindre al cap la sintonia de la sèrie El superagent 86 i les imatges de la caràtula, on l’actor Don Adams avançava a través de portes i reixes, que es tancaven rere seu una vegada ja les havia passat. Què voleu que us diga, xiquets, deu ser aquell riure ximple que t’agafa quan més seriosa és la qüestió.

Es fa hora del concert i la sala ja és quasi plena. Carme és l’última en arribar. Correm a abraçar-mos amb força, com si fes una eternitat que no mos veem. De fet, fa una eternitat. Està prompte dit: amb la d’avui porta 620 nits a la presó i jo, que no soc gens rancuniosa i em considero bona gent, sé que mai no podré perdonar els seus carcellers. Estem dretes i abraçades a peu d’escenari, sense fer cas del rellotge, amb la mirada i el silenci respectuosos de la resta d’interns i internes. De tant en tant, mos separem una mica per a vore-mos la cara, acaronar-mos la galta i mirar-mos als ulls, vidriosos, per de seguida tornar-mos a estrènyer. Abraçar-se: una altra d’aquelles accions quotidianes —com obrir una porta-— que a dins d’una presó agafa una altra dimensió.

Mentre canto, amb ella asseguda a primera fila, sovint m’oblido de que estic actuant dins un centre penitenciari. Les persones del públic, per moments, també s’evadixen de les quatre parets i les onze portes de ferro. La música mos transporta a tots. Li canto a l’Ebre i veig com Carme s’emociona (lo riu és menys vida sense tu, li he dit sempre) i dixo de mirar-la perquè sinó no podré acabar la cançó. Li canto a la llibertat, als "Camins que ara s’esvaeixen, als Camins que hem de fer sols…" i li donem Gracias a la vida mentre, a davant de tot, uns hòmens molt templats seguixen lo ritme amb les mans, amb los peus, amb tot lo que troben, acompanyant les meues composicions, les cançons de Sopa de Cabra, de Violeta Parra, d’Amaral… I riem tots i el cap surt d’allí dins i creuem portes i parets amb la música. La iaia Carme gairebé no coneix a son net però ell segur que la sent cantar-li cada nit.

I sí, aquell llibre té raó: Abans ningú deia t’estimo i ara, per a acomiadar-mos, és lo que Carme i jo mos diem l’una a l’altra a cau d’orella, en l’última de les abraçades. No volem dir-mos adeu. Volem dir-mos t’estimo. Los amics són lo matalap perquè no caigues sobre dur. Abraçar-se, creuar una porta, anar a un concert. Tornar a casa.