Fins ara, a tots aquells que us hau adreçat a mi per a parlar-me d'esta qüestió vos he anat responent amb evasives, per allò de no ficar llenya al foc, per fugir de la mediocritat. Ves a saber, contestava. No ho sé del cert, deia. Potser no els hi encaixa la meua proposta. És una pregunta que els hauries de fer a ells, etc. I així anava fent. Ara, però, crec que ja puc alçar la veu, amb serenor, i sense més intenció que la de poder respondre tothom alhora i explicar-me una miqueta, perquè, al final, no tinc res a amagar i perquè s'han produït alguns fets que ja han aixecat la llebre i per tant ara seria estrany seguir guardant silenci i mirar cap a una altra banda.

Soc guerrillera, cert, l'activisme és un tret del meu caràcter, però al mateix temps no soc dona a qui li agrade fer massa soroll davant de situacions delicades, m'aparto del conflicte, per això callava i anava fent. Al mateix temps, però, negar l'evidència és absurd i l'evidència és (no cal ser molt viu per a vore-ho) que no faig concerts a la meua ciutat, a Tortosa, no per inciativa de l'ajuntament. D'un temps ençà ―i cada vegada més― molta gent em demaneu, privadament, que com és que això passa. Alguns ja ho hau començat a dir també públicament, com la mestra Alícia Gamundi en una entrevista a Canal 21 Ebre o el primer grup de l'oposició, Movem Tortosa, a través d'una pregunta per escrit a l'equip de govern demanant per la raó d'esta situació.

Mai no he tingut militància política, ni carnet d'enlloc. Sí afinitats, clar. Com tothom. Cada u té la seua. Crec en les persones i les causes, més que en los partits. Cada persona és lliure de pensar com vulga, lo trist és quan no es respecta la diferència i per això se't penalitza personalment i ets víctima de vetos incomprensibles, que esdevenen més lamentables quan es juga amb lo teu pa, amb la teua professió.

Fa setze anys que tinc lo desig de poder actuar a la meua ciutat

Fa poquet, amb motiu del Dia de la Dona, lo Consell Comarcal del Baix Ebre va voler que clogués l'acte amb un petit concert. Esta ha estat la primera vegada en 16 anys que canto a la meua ciutat, Tortosa, contractada per una institució de la comarca o amb seu al municipi. Des del 2005-2006 que giro discos i cançons per tots los Països Catalans sense que se'm llogue a casa meua per fer el que faig: cantar, reivindicar i estimar amb la música. Podria no haver-ho dit, però crec que qui ara ha tingut la valentia i el detall de contractar-me i valorar el meu treball se mereix almenys que ho esmente, sense més pretensió que agrair a l'equip de govern del consell comarcal la seua confiança.

Durant tot este desert, que encara dura, he pogut trobar petits oasis que també vull agrair públicament: la iniciativa privada que ha volgut contractar-me, malgrat conèixer que potser se la jugava. Los veïns de Tortosa m'hau pogut escoltar en directe en comptagotes gràcies als responsables del llaüt Lo Sirgador ―cantant mentre navegàvem pel riu―, del Forn de la Canonja, espai cultural i gastronòmic, o de la biblioteca de la ciutat, en jornades literàries. Han estat actuacions de petit format, però que em permetien tornar a dormir a casa a peu en acabar de treballar. També l'agraïment al grup Quico el Célio que el 2019, en lo seu concert al parc municipal dins les festes de la Cinta, va voler convidar-me a cantar amb ells un parell de cançons. Allò va ser idea seua.

De tota manera, lo de que ningú no és profeta a la seua terra és relatiu. A Tortosa hi ha la realitat que us descric, però per sort l'Ebre és molt més gran i també em sento agraïda a poblacions estimades que han confiat en la meua música des de sempre, malgrat tot i a pesar de molts, com Amposta, Deltebre o la Ràpita (i me'n dixo). És de justícia reconéixer-los lo simple fet de fer bé la seua faena, sense mirar més enllà. Fer una programació cultural i apostar per tot tipus de propostes, incloses les que es fan des de casa.

Considero que certs silencis poden contribuir a perpetuar situacions d'impunitat. Sempre parlo per les causes en les que crec, soc conscient que soc una veu del territori més o menys coneguda. Allà on vaig alço orgullosa la bandera de les Terres de l'Ebre i la de Tortosa, parlo amb orgull del Delta i de la gent que hi vivim. Reivindico drets i causes que em semblen nobles i necessàries, però mai no havia parlat de mi d'esta manera. Avui, perdoneu, ha sigut lo dia. Calia.

Gràcies a tots los qui us hau interessat per mi, als qui em doneu suport, als qui hau guardat discreció perquè jo us ho demanava. Ara, ja no cal. L'evidència és la que és i el desig de cantar a la meua ciutat continua intacte. Jo, seguiré portant la meua ciutat al cor, perquè els partidismes (massa sovint convertits en caciquismes) mai no poden representar un poble, és la seua gent qui ho fa i jo, a la gent de Tortosa, me l'estimo, com estimo la terra i la meua meravellosa professió que em regala més de lo que jo li dono.