"Estem preparant una jornada feminista i ens agradaria moltíssim, si fos possible, comptar amb la teva presència a Tarragona i que fessis unes cançonetes" (la ciutat és inventada, per allò de no donar gaire pistes del cas concret). Este és lo text d'un whatsapp que vaig rebre fa uns dies. Lo remitent en qüestió és un company de lluites compartides que col·labora o treballa o de tant en tant participa ―no ho sé ben bé― en les activitats d'una organització sindical (lo nom de la qual no direm, ni mos inventarem). La meua resposta va ser agrair-li que pensessen en mi i demanar-li una mica més d'informació: dia, motiu, hora, duració del concert i pressupost.

Va passar una setmana i la llum de la pantalla del mòbil es va tornar a il·luminar donant més detalls de l'acte i resolent los meus dubtes. Quan: 25 de novembre. Motiu: pel Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Hora: 12 h del matí. Duració: 45 minuts. Pressupost: "em diuen que és solidari". Ai, xiquets. Lo de cançonetes (i no cançons o concert) ja m'hauria d'haver fet sospitar, que els diminutius solen usar-se per a camuflar més la cosa i semblen llevar-li importància a l'assumpte. No és lo mateix fer gratis quatre cançonetes que fer gratis un concert de tres quarts d'hora. "Però ―afegix lo missatge― et pagaran les despeses de desplaçament". Ah, així estem salvades! Gràcies, lo gasoil també em sortiria debades si no em menegés de casa.

A vore: la solidaritat és ajudar a qui més ho necessita, ja siga de manera econòmica o material. Fer una aportació en metàl·lic per una causa concreta o aportar lo teu capital humà, amb hores de voluntariat o oferint la teua faena sense cobrar. Fins aquí, d'acord. Me n'he fet un fart, de participar en actes benèfics, i ho seguiré fent. Com sol funcionar en estos casos? Un concert col·lectiu per la lluita contra l'Alzheimer, per exemple. Diversos artistes interpreten una cançó cadascú, ho fan de manera altruista i així tota la recaptació pot destinar-se íntegrament per a l'associació organitzadora, que s'autofinança amb esdeveniments com estos i que és una entitat sense ànim de lucre.

Tu mateix series lo primer a denunciar això que em fas a mi si t'ho fessen a tu

Me podríeu dir vatros què té de 'sense lucre' un sindicat majoritari? L'organització com a tal rep uns determinats ajuts, sovint a través de conveni. Los seus treballadors cobren. Los seus directius cobren. I se suposa que defensen los drets de la classe treballadora. Per què, doncs, no ha de cobrar un músic? Per què, doncs, no remuneren, ni que siga simbòlicament, esta faena tan digna com qualsevol altra? Haurien de donar exemple i cuidar els treballadors, també els de la cultura, quan en reclamen los seus serveis. Perquè podem rebaixar el preu i ajustar-mos a un mínim raonable, però no passem de l'aire.

No em va resultar fàcil ―són temes que em toquen la fibra―, però finalment vaig declinar la meravellosa oferta. Mos cal adependre a dir que 'no', com a gremi i com a societat, malgrat que de vegades semble incongruent amb les nostres conviccions com a activistes. Però és que una cosa és fer una cançó com a cloenda d'una manifestació o una col·laboració en un recital on la taquilla és per a una lluita justa, i l'altra és que et demanen de fer una actuació de 45 minuts, gratis i sense que hi haja cap retorn directe per a les afectades. És que una cosa és ser una persona compromesa i l'altra és que els qui t'ho proposen podrien pagar-te tranquil·lament i ni t'ho oferixen, i a més apel·len a la teua bondat i valentia per a ajudar la causa de les dones. Mireu, lo xantatge emocional ara ja el veig vindre d'una hora lluny (que prou mos ha costat). Ajudar a la causa, dieu? A les dones se les ajuda amb mesures efectives, no menystenint-les a elles i al seu ofici, siga quin siga.

Una cosa ben diferent hauria sigut un festival per a recaptar fons per a dones maltractades o amb problemàtiques de subsistència: llavors sí que els cantants no cobrem res, perquè tot puga anar a la vidriola de les qui ho passen malament. Però aquí, qui s'estalviaria els diners és algú que pot perfectament permetre-s'ho i qui no els cobraria és algú que viu d'això pel qual tu dius que no cal pagar-li. Qui demana el sacrifici (i si cola, cola) és algú que hauria de valoritzar més que ningú la faena feta. Tu em pots dir que tens poc pressupost i jo m'hi ajusto, però el que no pots és pretendre que treballem debades, perquè quan vas al mercat si no pagues, no t'endús lo cistell ple de menjar. Perquè si et ve el lampista a casa, bé que li pagaràs les seues hores i perquè tu mateix, sindicalista, series lo primer a denunciar això que em fas a mi si t'ho fessen a tu.

Les violències contra les dones es presenten en molts àmbits: físic, sexual, psicològic, econòmic... N'hi ha d'esgarrifoses i gravíssimes i n'hi ha que passen desapercebudes o són menudències. Res comparable, cert. Però, alhora, res que s'haja de consentir. I sí, és un mal estès pel gremi musical que va més enllà del gènere, però és que justament esta vegada va i ho demanen a una dona en un dia de reivindicació dels drets de les dones. És de tindre molt poca vista i sensibilitat. Em sembla que esta volta aporto més al moviment no acceptant i explicant lo cas, que no pas entrant al seu solc i fent quatre cançonetes. I sí, seguiré participant sempre que puga en activitats i concerts benèfics i solidaris perquè hi crec fermament. En lo que no crec és en precaritzar un sector que ja ho passa prou malament i a qui sempre se li demanen més esforços dels que pot assumir. Com tampoc no crec en qui hauria de defensar els meus drets i em tira pedres a la taulada.