No dixéssem de fer les coses que mos agraden amb les persones que estimem. No oblidéssem del tot lo camí que porta a casa l’amic, que si hi creix la mala herba després serà més difícil trillar-lo. Mantinguem les raïls ben assentades per quan vinga la ventada no mos sacse el cerç més del compte. Que és bo poder suportar els transplantaments però un excés de nous òrgans pot generar rebuig a l’organisme. Quantes voltes pot donar el món sense que mos maregéssem? Quant de temps podem estar sense abraçar? Quants silencis necessitem per a entendre la paraula? Quants canvis podem assimilar? Fins on podem abandonar-mos a un sentiment sense acabar de perdre-hi del tot lo cap? I si el perdem, som capaços de recuperar-lo si les raïls estan ja massa sostovades? A pagès sabem que si després de fortes pluges venen fortes ventades, los arbres —especialment los de la vora del riu— corren lo perill de caure. La terra està amarada i tendra i oferix poca resistència i aquelles soques entortolligades que semblaven torres inamovibles acaben caent a l’aigua com si fossen de plastilina davant d’un mestral indòmit. Allà, estirats i mig negats, tenen una altra vida. Això sí, sense arrels.

On acaba la línia prima que separa el fet de ser generosa amb tu mateixa i semblar egoista amb els altres? I aquells futurs inesperats que no semblaven possibles, què passa quan s’apropen? I aquell ara que necessitem viure perquè si mirem lo demà mos angoixem? I què me’n dieu del demà que no arriba malgrat que anem a buscar-lo? La intel·ligència pot girar-se en contra nostra de tant com mos arriba a conèixer per dins i actuar per si sola, donant-mos arguments per a defensar allò que temps enrere mos semblava impossible d’assumir, com una petita revolució de les màquines a escala humana, interna i individual. Mos convencem a natros mateixos de les bondats d’allò abans impensable. Mos autopersuadim per a fer innecessari o residual allò que fa poc pareixia perenne. I seguim endavant. I sembla mentida.

Segurament tots los futurs possibles, los presents inimaginables i els passats irrenunciables formen part d’una mateixa estructura. Una columna vertebral heterogènia que malgrat no permetre-mos ser desmemoriats, malda a la vegada per arraconar les rames seques o amagar-ne les menys belles. La saviesa de la natura fa que el mateix garrofer, per posar un exemple, es desprenga de les branques ja innecessàries. Moren. Se sequen. Les apuntales, però es decanten. Inclús així, qui no recorda els arbres grisos i ennegrits i, malgrat tot, esvelts i palplantats, després d’un incendi? Lo foc crema i fins i tot damunt la cendra es manté dempeus la fusta més resistent. Com a cases fantasmagòriques. Esquelets que respiren. Un arbre de la vida que cal que siga esllemenat, que necessita ser esporgat. La importància de les arrels. Perquè si hi ha persones que són casa, d’aquelles que no visites un dia, sinó que són estança habitual, llavors, malgrat les ventades i els incendis, caldrà recordar sempre que som rames d’un mateix arbre: no mos perdrem encara que ara no coincidim.

Montse Castellà
Opinió L'idioma inabastable Montse Castellà