Posem que la senyora es diu Maria Cinta. Va amb un carret de la compra d'aquells que li servix també de gaiato amb rodes i el porta conduint com si fos lo manillar d'una mobilet. Ha posat l'esquena recolzada a la paret d'entrada de l'edifici. Està esperant que li toque torn. Com la dona, n'hi ha uns quants més. M'hi afegixo.L'última? És ella. Persones fent coa per tot lo xamfrà. La majoria gent gran, a ple sol o resguardant-se de la pluja, depèn del dia. Cap ombra ni aixopluc. Avui, mos toca solana. Per suposat, tampoc cap cadireta o banc per a seure. CaixaBank Store, n'hi diuen ara, seguint la ditxosa moda de posar-ho tot en anglès que sembla que així fa més fashion. Que total, de botiga tampoc no en té res la cosa —més aviat sembla un bar de disseny— perquè no vas a comprar-hi, més aviat lo que volen és vendre't la moto.

La sinyó Maria Cinta, mentre esperem tanda, m'explica el seu cas. “Pos resulta, xiqueta, que em van cobrar un rebut per error i fa dies que intento que m'ho retornen. Era de l'Ocaso.” Mentre m'ho conta, un jubilat que s'incorpora a la conversa va fent que “no” amb lo cap i posa els ulls al cel. Un més a la coa. Dret, clar. “Allà me diuen que ja han anul·lat lo cobrament” —continua la senyora— “i a la Caixa me diuen que no. Se van passant la pilota uns als altres i a pagar jo.” Acaba el resum amb una sentència: “però jo d'aquí no em menejo gens fins que no m'ho arreglen”, diu mentre estreny amb més força lo mànic del carret amb les dues mans i aixeca el cap amb orgull. “Saps que passa, noia? Que l'any passat se'm va morir el fill i ja van tindre la barra de cobrar-me unes gestions.” Li agafo la mà. “Ja pots agafar tranquil·la, ja, que estic vacunada!” Respira fons. “I jo allavons ja els hi deia: soc clienta de tota la vida, me passa esta desgràcia i encara m'hau de cobrar?

Les noves Caixabank Store semblen més cafeteries modernes que oficines d'atenció al client: coes de gent al carrer, poca efectivitat i lentitud

Quan per fi li toca, ja a dins l'oficina (ai, no, calla: l'store!) continuen tenint-la allí dreta al final d'una rampa. No cau de miracle, ella, lo carro i la pendent assassina. Una noia amb un auricular-micròfon tipus cantant estrella de rock, que és qui rep tothom a peu dret darrere un faristol —també molt futurista— determina qui passa a dins a les taules i qui no. Maria Cinta no ha sigut l'agraciada. Té 84 anys. Mentre l'atenen ha de continuar dempeus i ella explica que explicaràs lo seu calvari. Trau la llibreta i li ensenya els moviments. Com que la cosa és lenta i no la fan passar a dintre perquè puga descansar les cames i l'atenga un agent (també gran terme, ni que fossen policies), la coa de fora va creixent. Se genera un tap que cap moderna paraula en anglès pot desembossar. Sembla que et perdonen la vida per atendre't i no, això no és per la Covid, que abans ja ho maquinaven però la pandèmia los hi anat com a anell al dit per a acabar de foragitar la mateixa gent a qui volen esprémer.

Jo, pobra de mi, hi vaig per a ingressar uns diners al compte. Pregunto des de la fila estant. Me diuen que això ho puc fer sola pel caixer. Al caixer del carrer encara hi ha més coa i hauria de tornar a començar l'espera des de zero. Los hi replico que per la quantitat que duc preferiria fer-ho en persona amb un treballador. Que no. Saludo la sinyó Maria Cinta amb una guinyada còmplice i enfilo direcció al caixer. Quan per fi em toca, la màquina em respon que no accepta segons quins bitllets de cert valor (tres xifres). Me'n torno a la noia de la rampa. “Escolta, que voldria demanar canvi.” Mala sort la meua: “Només donem canvi en dimarts i dijous de 8.30h a 11h.” Era dilluns. Llavors decidixo que m'apunto al club de fans de Maria Cinta: no em menejaré d'aquí fins que em solucionen lo problema, a risc de passar-m'hi mig matí (que em facen perdre el temps és de lo que més ràbia em fa, perquè és de les poques coses que tenim encara nostres: lo temps).

Finalment, em diuen que passe i em fan seure a un tamboret davant d'una taula alta, com si fos un bar. Que jo venia a ingressar diners i no a fer el cafè, però vaja. Maria Cinta continua dreta cinc metres darrere meu i a mi em bull la sang. “Vol que l'ajude en alguna cosa? li dic. “No cal, que ja la conec que és clienta de tota la vida em respon la treballadora de la rampa. I jo penso: li preguntava a ella, no a tu. I ella, li diu: “pos que es note, que soc clienta de tota la vida!Visca els seus 84 anys! Per fi, a mi m'agafen lo metàl·lic i me l'ingressen. Me diuen que a la propera pique per a demanar hora. Ho vaig fer en arribar a casa, allò per a provar a vore què tal, i et surt una bústia de veu dient que dixes lo telèfon, lo nom i el motiu de la consulta i que ja et trucaran ells. Encara espero ara. Sort que el seu eslògan és “Parlem”. Quan marxo, la meua nova amiga anciana encara hi és i no sé com va acabar la pel·lícula.

Anuncien al mateix temps un benefici de 5.000 milions d'euros, la pujada de sou dels directius i l'acomiadament de 8.000 persones.

A tot això, CaixaBank ha anunciat un benefici de gairebé 5.000 milions d'euros per la fusió amb Bankia (sí, aquella que Rodrigo Rato va desfalcar, fet pel qual va ser absolt) i en paral·lel informa també de que prepara acomiadar quasi 8.000 treballadors (es tracta del major ERE de la història de la banca) i de que els directius es tripliquen lo sou. Com te trobo a faltar, estimat Arcadi Oliveres, però en moments així penso que millor que tot això ja t'ho estalvies, perquè continuen tancant oficines a tot arreu, dixant la gent dels pobles penjada sense cap caixer ni servei i, si t'encantes, te descompten o te cobren comissions amb qualsevol excusa i després la faena és teua per a recuperar-ho, que et fan passar per una mena de gimcana.

Total, que hi haurà menys personal per a atendre la mateixa gent, més rampes, modernes pseudocafeteries, anglicismes fashion i xamfrans concorreguts sense cap banquet. Que el client s'espavile fent-se ell mateix lo màxim de gestions possibles, ja siga pel caixer o per internet i, si no t'aclarixes, per l'edat o per manca de llums informàtiques, doncs mala sort. Mentrestant, natros —aquells que mos hem tripicat lo sou— vos seguirem dixant sense personal que us atenga i continuarem cobrant-vos les comissions igualment com si l'atenció al client fos de veritat quan, en realitat, lo que tenim és aprensió al client.