Ma padrineta, de 90 anys, ha anat a votar. És asmàtica, diabètica i mig sorda. Fa un any que surt de casa amb comptagotes, a missa i poca cosa més. Ahir, a una mà lo gaiato i a l'altra el paraigua, va anar cap al col·legi electoral més contenta que un gínjol: "No me'n convenç cap, filla meua, però sempre que mos posen urnes, natros al puesto!". Seria la versió en tortosí d'aquell "A les urnes, catalans" de l'estimat Cuixart. Ara dieu-me que a vatros vos feia peresa, per emprenyats que estiguésseu. Tot i que sí: també comprenc l'avorriment i el desencís amb la classe política (apunteu-m'hi la primera) i respecto aquells qui han decidit mostrar l'enuig quedant-se a casa (a mi em va faltar poc).

Quan la tieta Mercedes va nàixer, les dones encara no tenien dret a vot i quan va ser major d'edat i hauria pogut exercir-lo, lo sufragi universal —que poquet va durar, xiquetes— ja l'havia abolit Franco amb un cop d'estat. Total, que mos plantem al 1977, a les primeres eleccions espanyoles en democràcia (o això mos pensàvem), i la padrineta vota per primera vegada als 47 anys. Vos ho imagineu? Als 47! Més dels que tinc jo a dia d'avui, que he pogut votar sempre des que tinc ús de raó. Com per a desaprofitar ara qualsevol oportunitat, per ràbia que et faça tot i desengany que arrossegues.

Hauran passat tres anys entre l'exili del MHP Puigdemont i la inhabilitació del MHP Torra: los dos últims presidents legítims, destituïts per l'Estat i el seu aparell

La XII legislatura catalana va començar amb unes eleccions convocades per Rajoy i el 155 de PP i PSOE i va acabar ahir amb unes eleccions forçades pels tribunals. Mos obliguen a votar, com si fos un càstig, com aquell qui dixa el fill sense mirar la tele uns dies després d'haver fet una trapelleria. Potser esta circumstància (considerar que fer-mos votar és com sancionar-mos) ja diu molt de la seua (in)cultura democràtica i del que consideren o no condemnable. I això que veníem que mos peguessen l'1 d'octubre per posar urnes. No hi ha qui els entengue. O potser sí i d'aquí plora la criatura.

Algú podria dir —i no li faltaria raó— que qui va suspendre lo decret de convocatòria de les eleccions per al 30 de maig va ser lo Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i que com l'última paraula del títol d'esta institució és la que és, l'estat espanyol no hi té res a vore. Al respecte només diré, a tall d'exemple, que estes mateixes sigles són les que van jutjar la causa del 9-N, los membres de la mesa del Parlament (menys a Carme Forcadell, clar, que ella era caça major i l'havien de jutjar al Suprem) o la inhabilitació del MHP Quim Torra. Potser de les quatre majúscules del nom, tan sols les dues primeres diuen la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Hauran estat poc més de tres anys entre l'anada a l'exili del MHP Puigdemont i la inhabilitació del MHP Torra (los dos últims presidents legítims, destituïts per l'Estat i el seu aparell) i tot això sense que l'estimada Muriel ho haja vist, que va faltar fa ja cinc anys —ahir es complien— i pareix mentida com passa el temps i com se l'enyora cada dia. I en estos 26 mesos de legislatura estranya (sent suaus) dubto que cap votant puga dir que avui se sent totalment representat per la papereta que va introduir aquell 21 de desembre del 2017. Cadascú amb los seus motius i realitats. La lleialtat als partits grinyola molt més que els mateixos partits no es pensen i potser no els faria cap mal una mica d'autocrítica. La infidelitat electoral està a l'ordre del dia (dins d'uns blocs, és clar), però alguns encara es confonen d'enemic mentre es miren lo melic.

A les forces independentistes: la gent hi som, vatros no sempre. Teniu majoria d'escons i vots. Entengueu-vos ja d'una i dixeu de banda egos i vetos

Que la participació davallaria era quasi una evidència i això sense el factor pandèmia. Igualar les xifres del 2017 era pràcticament impossible —aquell context fou més que extraordinari— i si hi sumem lo desencís i la decepció actuals de la ciutadania —guanyada a pols pel gruix dels representants polítics—, l'abstenció era predictible. Ara, afegim-hi la temor per la Covid. Una sensació de perill més que justificada —amb la salut no s'hi juga— que el TS (ara ja sense la J i la C) no va estimar prou greu com per a ajornar els comicis, tal com proposava el Govern. L'abstenció no dixa de ser una eina de protesta, una opció de desobediència civil. Si un dia es trobessen buides totes les urnes, voríem què passaria.

Ara, tothom en traurà les seues pròpies conclusions, sempre agranant cap a casa, cosa que cansa molt la gent i no sé si els de dalt se n'adonen prou. Lo PSC no hauria d'estar tan contentet amb lo resultat, ja que es deu bàsicament a la patacada de Ciutadans i no sé jo si això és per a traure molt de pit, la veritat. Progressistes, es fan dir, ells que han alimentat interessadament l'extrema dreta per a debilitar el PP i ara mira, ja tenim feixistes (nous) a l'hemicicle, que igualment roben escons a una formació taronja —també amb tocs feixistes— en caiguda lliure (una de les alegries de la nit, xica, tal qual t'ho dic). Desitjo que als innominables que acaben d'arribar, les forces democràtiques parlamentàries los facen lo buit: a la bèstia se la combat, sí, i no se l'alimenta, no.

L'independentisme creix en escons i supera el 50 per cent del vot

Espero també que la padrineta puga seguir votant molts anys més sense lamentar-se que cap opció no la convenç i espero que mons nebots recuperen la il·lusió per la política —que la fas o te la fan, ja ho sabeu, menuts— i no hagen d'anar a votar amb una agulla d'estendre al nas o dubtant de si engrandir o no lo sac de l'abstenció. Aquells que en teniu la responsabilitat los hau de donar motius per a l'esperança, los jóvens són les padrinetes del futur i no es mereixen lo maltracte que patixen gairebé amb més impotència que ningú.

I a les forces independentistes: no mos fésseu avergonyir més, no vos aprofitésseu de la nostra bondat i compromís, que tot té un límit. La gent hi som, vatros no sempre. Una part de l'abstenció és culpa de les vostres picabaralles. Ara, teniu una majoria folgada més àmplia que no pas abans en escons i superant lo 50 per cent del vot: entengueu-vos ja d'una i dixeu de banda els ditxosos egos i vetos. Sí, també va per vatros, comuns: prou de ser frontissa de tot i ballar amb socialistes de pa sucat amb oli i mulleu-vos per l'autodeterminació de manera efectiva. Tots vatros sumeu 82 diputats: construïu una república catalana socialment justa i nacionalment lliure. Feu de la cultura un pilar de l'estat del benestar i feu de Catalunya un Estat digne de la seua gent i la seua història. Com deia el gran Salvat-Papasseit i cantava l'enorme Ovidi Montllor: junteu-vos!