Quan un medicament pot generar efectes secundaris s'indica al prospecte perquè el pacient estiga advertit. Hi ha pastilles que no cauen bé a segons quins organismes i, més enllà que al cos de cada individu determinats tractaments senten diferent, hi ha, a més, fàrmacs que entre ells no es poden combinar perquè són incompatibles, com mesclar aigua i oli. Amb les persones o amb segons quines decisions passa el mateix. Si, per exemple, et vols mudar de pis, abans de dixar el que tens ara n'hauràs de tindre un altre de preparat per a disposar d'un lloc on anar a viure i no quedar-te al carrer. Potser sí que un cop t'hi instal·les, al nou, vas millorant-ne els detalls, però l'essencial ha d'estar llest: aigua, llum, cuina, un llit. Entre la classe política de determinades esferes esta lògica no només sembla que no s'aplica sinó que, segons com, fa la sensació que s'hi actua en direcció completament contrària i tan aviat recepten medicaments amb contraindicacions com fan mudances sense tindre encara un nou sostre a punt.

Darrerament, han aparegut als mitjans de comunicació diverses notícies relacionades amb la mobilitat que costen d'entendre. Per una banda, tenim l'anunci de l'Estat que l'AP-7 tindrà un quart carril al seu pas pel Vendrell, en direcció al Papiol. Per l'altra, la Generalitat de Catalunya mos diu que el gran objectiu és que l’any 2030 es reduïsca en un trenta per cent l’ús del vehicle privat a Barcelona i la seua àrea d'influència. Ambdues decisions molt compatibles no semblarien, no. Més carreteres per a menys cotxes, tot i que ara lo que està passant és justament lo contrari i, a sobre, t'obliguen a canviar segons quin model de vehicle perquè no estan permeses les emissions, mentre al mateix temps amplien carrils de l'autopista. Lo prospecte del medicament no dona l'abast i el pacient està marejat.

En los últims set anys s'han reduït carrils d'accés a Barcelona amb vehicle privat, però no s'ha millorat lo transport públic, ans al contrari: lo caos a rodalies va a més i rara és la vegada que no hem de parlar de retards i avaries, que quan al Twitter veig que Renfe posa "normalitat al servei" penso, "sí: la vostra normalitat és fer tard quasi sempre". Cada dia, mig milió de vehicles circulen per l'àrea metropolitana, cada dia tenen menys espai i cada dia els trens van pitjor. Felicitats, benvolguts programadors. Esteu buidant lo pis on vivíeu i encara no sabeu on anireu a viure.

La ciutadania patix les receptes contradictòries d'uns gestors incompetents (o interessats) que no saben on tenen la dreta i l'esquerra, ni literalment ni metafòrica

La rotonda de Glòries sembla un túnel del terror —amb homenots amb motoserra fent-te temor a cada cantonada— mentre en paral·lel algun representant de l'ajuntament de la ciutat planteja com a solució demanar als veïns que eviten usar el cotxe en hores punta. Rodejats de llumeneres, estem. O sigue: no begues quan més set tingues. O arriba tard a treballar. O agafa el tren, que ja hem dit que no està per a gaires festes. Este seria l'altre túnel del terror, lo ferroviari, que estem rodejats d'ensurts i soroll de ganivets esmolant-se i vies que es desmaneguen.

Entre tots han començat la casa per teulada: amplien carrils d'autopista direcció nord (no pas cap a l'Ebre, és clar) mentre l'entrada a Barcelona és caòtica, generant un embut que quan arriba al tubet cilíndric final ja no sap cap a on pegar-la. Diuen que volen dessaturar l'àrea metropolitana de cotxes, però no es pensa en la descentralització laboral o en oferir oportunitats de teletreball (ara que la pandèmia mos hi havia mig abocat), decisions que afavoririen no només la descongestió de la capital catalana sinó que contribuirien, de passada, a evitar el despoblament d'aquells a qui no mos arriben ni els carrils nous ni els trens bons. Diuen que volen millorar l'oferta de transport públic, però dia sí dia no, la xarxa ferroviària catalana patix retards endèmics i aixecades de camisa generalitzades a uns usuaris que saben quan pugen a un tren però no quan els en dixaran baixar. Per no parlar, és clar, de les conseqüències per a la salut i el medi ambient que té tot este despropòsit.

I entremig de tot este desori se plantegen organitzar uns Jocs Olímpics d'hivern perquè es veu que, si no, la xarxa de carreteres i trens de la zona del Pirineu no millorarà mai. D'això se n'hi diu gosadia i coacció. A la Cerdanya esperen desdoblament de vies des del segle passat i mentre la promesa no es complix los amenacen amb lo xantatge d'uns JJOO i van veent com a altres zones del país los hi milloren les comunicacions. Com ha explicat en una piulada l'escaladora Aracel·li Segarra, "no mola que se't colen mentre fas cua". Mentrestant, lo pacient —que som natros, la ciutadania— va patint les receptes contradictòries d'uns gestors incompetents (o interessats) que juguen a metges sense saber on tenen la dreta i l'esquerra, ni literalment ni metafòrica, i tot és un garbuix d'ideologia grisa, de desplanificació territorial, de decisions precipitades i vergonyetes alienes que com a país mos fa anar a estropades.