Salvador Sostres intentava convèncer l'altre dia els pobres lectors enganyats de l'ABC que el PSOE està fent la feina bruta al PP d'Aznar. Pedro Sánchez, escrivia amb nostàlgia de mòmia ressecada, "és com Felipe González però sense el seu sentit de la grandesa". La tesi era que, amb l'amnistia, els socialistes estan preparant el terreny perquè surti un nou nacionalisme català que pugui pactar amb la dreta de Madrid. Cadascun a la seva manera, tots els domadors del circ català repeteixen el mateix mantra patètic.

Des del final de la Restauració, tot el problema de Madrid ha consistit a fabricar-se aliats a Barcelona. Amb l'assassinat del general Prim i el final de la Primera República, que va ser un experiment liderat per catalans, Espanya va perdre la capacitat d'integrar el Principat a la vida política de Madrid. Des de la Restauració, cada règim espanyol ha vingut precedit d'un cop d'estat. Primer va ser el general Pavia, després Primo de Rivera i, finalment, el general Franco, amb el permís del general Sanjurjo i el coronel Tejero, que van jugar un rol més discret.

Fins ara, Madrid sempre ha necessitat la violència dels militars per crear les condicions d'una aliança més o menys estable amb la classe política de Barcelona. Quan no hi ha hagut energia per donar un cop d'estat, l'extorsió ha vingut a través de fenòmens induïts com el pistolerisme, que va servir per acostar la Lliga a Madrid, o l'obrerisme immigrant, que va deixar la Generalitat republicana sense el marge de maniobra que havia tingut la Mancomunitat. El cop fallit de Sanjurjo va propiciar l'aprovació de l'Estatut republicà i el de Tejero l'hegemonia de González que enyora el Sostres.

Ara l'extorsió sobre els polítics catalans s'intenta exercir a través dels jutges, que són el grup de poder que menys ha patit, fins ara, dels canvis geopolítics i socials. Així com en el segle XX, els experiments espanyols es van aguantar sobre un exèrcit que vivia ancorat en el segle XIX, ara sembla que es tracta de repetir la mateixa operació obscurantista a través de la justícia. Si la violència contra Catalunya va servir per dissimular la decrepitud d'un exèrcit sense honor i sense imperi, que havia perdut el respecte de la població, ara és la justícia espanyola, la que es va buidant de contingut per mantenir la farsa unitària.

La dreta de Madrid voldria que els jutges extorsionessin els polítics catalans amb mà dura i l'esquerra voldria que ho fessin amb més de suavitat

Quan Enric Juliana diu que vivim un momento catalán, i que aquests moments no solen acabar bé, però que serveixen per impulsar canvis, vol dir això, encara que ho digui amb l'argot submís i fatalista que aguanta el negoci de La Vanguardia. El prestigi de la justícia espanyola es juga a Catalunya perquè Catalunya està indefensa, no perquè la justícia espanyola estigui en condicions de recuperar el seu prestigi. La dreta de Madrid voldria que els jutges extorsionessin els polítics catalans amb mà dura i l'esquerra voldria que ho fessin amb més de suavitat. Però la filosofia és la mateixa.

Fa angúnia veure com Iván Redondo repeteix els mantres populistes de Carme Forcadell per adaptar-los a una èpica espanyola. Fa angúnia perquè el seu discurs només funciona contra el PP; igual que només funciona contra el PP el cabdillisme d'Abascal, que parla com si Castella tingués la força demogràfica i la població famèlica de fa un segle. Quan Unamuno va dir a Joan Maragall que Catalunya havia de catalanitzar Espanya, l'avi de l'alcalde de les Olimpíades li va respondre que Catalunya no tenia força per fer això sense dessagnar-se. Castella està dessagnada i si vol conservar alguna cosa, faria bé de deixar en pau els catalans.

Catalunya és un caos superpoblat sense direcció política, ni gairebé pal de paller, però Castella és un desert liderat per una capital xinesa que ha perdut la centralitat que tenia en el món hispà. Madrid va destruir el món convergent amb el 155 i ara no podrà refer-lo. En el seu espai ja no hi queda capital humà i, a més, el marc polític ha canviat. Brussel·les ha multiplicat el seu paper a la política espanyola i el peix el cove ja no té sentit sense un horitzó de progrés i llibertat i un centre de poder omnipotent. És el que va veure Sánchez, quan va arribar a Moncloa. Per això tracta els catalans i els bascos més com a aliats geopolítics que no pas com a germans nacionals o ideològics.

Tot i les onades d'immigrants que el país ha absorbit, i els esforços que s'han fet per mirar de doblegar o de comprar voluntats, els resultats electorals a Catalunya són els mateixos des de fa més d'un segle. Abans es demanava l'autonomia, i ara la independència, però som allà mateix. El PSOE no podrà fer la feina bruta al PP perquè ja no hi ha grups violents que treguin llustre als collons dels patriotes, ni el món de la judicatura té la profunditat històrica de l'exèrcit. Si el PP vol tornar a manar haurà d'arribar a un acord amb el PSOE que no faci que els catalans se sentin amenaçats. Mentrestant, Catalunya farà servir el PSOE per protegir-se d'Espanya i el PSOE farà servir Catalunya per desgastar el PP.

Si mai torna a sortir algun partit que canalitzi l'energia de l'espai que ocupava Convergència no servirà precisament per apuntalar el bipartidisme espanyol, sinó per intentar treure Catalunya de l'estúpid segle XX. Entendre el segle XXI també és entendre que, de l'estabilitat d'Espanya, ja se n'encarregaran els europeus.