Abans de l'accident ferroviari d'Urda, la jugada mestra de Pedro Sánchez consistia a aprofitar el cadàver encara tebi de la senyora Maricarmen per convocar unes eleccions on només es parlés d'habitatge i s'enterrés el debat migratori arran de la calculadíssima invasió de Ceuta. Fins aquell moment, el president espanyol havia aconseguit que les càmeres s'allunyessin de la frontera amb el Marroc i tornessin a enfocar Ada Colau, la propera virreina catalana a Madrit. Als mítings del PSOE tot eren ballarugues, besades d'amor a la senyora investigada... i afers molt més cuquis que les prostitutes d'Ábalos pagades amb una part de la meva soferta (i altíssima) quota d'autònoms. En Pedro-versió-La-Revuelta, s'ha de dir, estava de nou tan guapo per a menjar-se'l i la política catalana estava molt ben controlada, tornant a cantar "sí, se puede" o fent metafísica de tercera divisió sobre com cal menjar els anus.
Però molts cadàvers valen més que un de sol i la incompetència manifesta de la gestió ferroviària ha fet que Sánchez s'hagi vist obligat a sacrificar el seu darrer lloctinent, com si la marxa del dissortat piulaire Óscar Puente pogués arreglar un sistema de vies que cauen a trossos i uns controladors que intenten fer lliscar bales d'acer amb uns sistemes d'informàtica soviètics. Sigui com sigui, la crisi de l'AVE ha deixat fora de joc l'esquerra del PSOE (ara per ara, el pobre Rufián només provoca interès per veure quanta merda podrà amagar als seus pantalons de quinqui amb sobrepès) i, diuen els opinaires, a Sánchez només li restaria salvar els mobles per evitar la minorització socialista i pactar la investidura amb Feijóo, bo i evitant que la ultradreta entrés al govern de la nació enemiga. Comptat i debatut, la majoria d'electors sospiren perquè acabi una campanya electoral que ha perdut tota l'èpica.
Jo m'atreviria a no ser tan categòric, perquè a les nostres contrades matem els polítics amb massa facilitat, i cal considerar que Alberto Núñez Feijóo és un candidat que sempre pot acabar fotent la gamba, per molts rivals que li dimiteixin. D'altra banda, Sánchez ha ancorat el seu missatge tant a l'esquerra que —ara per ara— li resultaria impossible donar un cop de timó per sincerar-se amb els seus electors i dir-los obertament que el problema dels trens no rau en un dèficit de gestió o una simple pífia humana, sinó que és el fruit d'un país amb síndrome de nou-ric que s'ha anat ordint segons les necessitats del quilòmetre zero. Si Sánchez no hagués estirat tant la demagògia podria, en definitiva, confessar als espanyols que el seu problema principal són els governs que han treballat perquè la gent continuï normalitzant la pobresa amb la inestimable ajuda d'una importació massiva de currants nouvinguts.
L'amuntegament de cadàvers ha esborrat el somriure de l'esquerra espanyola i ha retornat un cert sentiment d'impotència als espanyols, brou de cultiu privilegiat per al retorn del conservadorisme ibèric
Però dir la veritat a la penya resulta un ofici massa incòmode per a un saltimbanqui, i més encara enmig de la quiniela de troles que s'arriben a dir en campanya electoral. Si ens emmirallem en el que acaba de passar als Estats Units, hom pot palesar que l'esquerra nord-americana només ha pogut derrotar el trumpisme a base de centrar el seu missatge i de tornar a situar les guerres culturals del progressisme al calaix dels bons desitjos. De fet, si pensem en allò que ha passat a indrets com Kansas o Texas, no és difícil veure com el partit blau ha trufat les seves llistes amb candidats quasi convergents educats en la base de l'humanisme cristià. En aquest sentit, si el nou pacte bipartidista espanyol sense VOX es fa possible i a Sánchez li asseguren una sortida honrosa (sense gaires represàlies judicials) no m'estranyaria gens ni mica que el PSOE es contagiés de can ianqui i acabés demanant ajuda al Molt Honorable 133...
D'altra banda, i per molt que Feijóo ja hagi assumit la proximitat ideològica amb VOX de forma natural, serà ben divertit comprovar com (tot just a inicis de desembre) les elits madrilenyes-barcelonines tornaran a voler acostar el PP a Junts per Catalunya, i serà un bon moment per comprovar si Carles Puigdemont accepta firmar de nou una pau autonòmica amb l'únic incentiu de tenir Míriam Nogueras al centre de la pista de ball del Congreso. Tot això sembla ciència-ficció però, com deia a l'inici, l'amuntegament de cadàvers ha esborrat el somriure de l'esquerra espanyola i ha retornat un cert sentiment d'impotència als espanyols, brou de cultiu privilegiat per al retorn del conservadorisme ibèric. Aital tendència (a saber, deixar les coses bàsicament tal com estan, augmentant el poder adquisitiu de la classe dirigent i dels seus paràsits) és el nucli primordial del que anomenàvem catalanisme.