"Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya."
Antonio Machado
Temps de canícula agreujada i sense circumstàncies que en modifiquin l'acció criminal. Tan diferent d'aquella que regnava als estius en què alguns complíem anys, en la infantesa com ara, i ens regalaven jocs de Magia Borrás i llibres d'Enid Blyton, entre els quals n'hi havia un que es deia El circo Galliano. No m'agradaven els llibres de circs, ni els circs més aviat, però aquest el tinc gravat en els records estivals. Preferia la màgia. Amb aquella capsa màgica tots vam aprendre que despistar l'audiència és, juntament amb els compartiments secrets, la base de l'il·lusionisme. Quins estius! Però no cal ser nostàlgics, perquè la història rima, com va dir Byron. Ens ha quedat un estiu ple d'il·lusionisme, potser fins i tot amb una mica de circ i tot. Feia molt que no veia tants polítics intentant que mirem un punt per poder desplaçar-se per l'ombra cap a un altre. "Estos días azules y este sol de la infancia…”, va ser l'últim que va arribar a escriure el poeta a Cotlliure. La rima.
La màgia dels socialistes passa per dir a tothom qui vulgui sentir-los que el pacte amb Junts està fet; que Puigdemont "no pot fer cap altra cosa" que no sigui investir Pedro Sánchez. T'ho diu gent del govern espanyol i gent afecta i fins i tot pepers i no sé si és que de veritat n'estan convençuts o si és que pretenen que ens deixem fondre amb l'ombra i no ens preocupem perquè les ambaixades pertinents peregrinin a la tomba del poeta a l'altre costat del Pirineu. El cert és que tanta gansoneria sorprèn. Si Junts no pot fer cap altra cosa, llavors no cal negociar res, oi? Si, com pretenen, no li queda cap altre remei que alinear-se amb la coalició progressista, de què parlaran? Tendeixo a creure que és il·lusionisme, badada, cortina de fum, perquè no s'explica una altra cosa, encara que sonen tan convençuts que és difícil pensar que puguin estar tan confosos.
Com dius als teus ara que una qüestió política no pot convertir-se en un assumpte penal? Com els fas entendre que això és massa seriós per deixar-ho en mans dels jutges?
Em diuen que la gent de Junts mai havia estat tan buscada per prendre cafè a Barcelona. Acabaran amb els nervis alterats. Moltes vegades sembla que conviden a qui no pot fer res. Toquen d'oïda, però els altres s'emporten la convidada. Això no impedeix que els coloms missatgers vagin arribant on han d'arribar i m'asseguren que també les gavines. Aquí podem apreciar un altre efecte d'il·lusionisme: qui té raó, Rollán quan diu que el PP també pot tirar els trastos a Junts o Gamarra quan ho nega? Em diuen que sí, que alguna cosa hi ha, però a la rebotiga. Em diuen que sí, però que els enviats són uns altres. Si ho penseu bé, per què Feijóo no intentaria pactar amb un partit com Junts i després, de manera triangular, fer-ho amb Vox en altres coses? I si això els sembla esbojarrat, ho poden veure d'una altra manera: per què Puigdemont no pot deixar córrer que els populars també hi estan interessats perquè l'altre no s'adormi sobre els llorers? Els refrecs en un triangle no són directes. Mireu, per exemple, una cosa en la qual no es fixen aquí a Madrid: el partit independentista Nova Aliança Flamenca que ha donat suport polític al president Puigdemont s'integra a l'Eurocambra en el mateix grup parlamentari que Vox. Marcs diferents.
El que hi ha aquí és molta rebotiga. Mentre ens ensenyen llumetes i espetecs a les xarxes socials i una declaració aquí i una carta allà, tot passa al fons de l'establiment, rere la cortina. Com ha de ser. Les negociacions polítiques, com tota negociació, han de permetre posicions de sortida que es reorientin cap a un possible acord, cosa que no es pot fer a plena llum del dia i en la batalla. El procés que serà necessari per arribar a una investidura serà llarg, necessitarà discreció i gent intel·ligent amb la ment oberta i amb bones arts. Esperem que existeixin persones així perquè la postura inicial dels socialistes, almenys tal com la transmeten a Madrid, no pot ser més estranya. "Puigdemont no té cap altra opció que donar suport a la investidura de Sánchez", proclamen. El cert és que la frase hauria de ser al revés: qui no té més opcions que convèncer Puigdemont és Sánchez. Pot semblar-los el mateix, però, sens dubte, no ho és. És com allò d'ERC, que sí que no té cap altra opció, els seus vots han estat a la butxaca de Sánchez des del principi, encara que ara vulguin pujar al carro dels decisius. En una investidura així, qualsevol vot és decisiu. Han sentit els d'Iglesias dir que els seus cinc diputats aniran pel seu compte?
A la rebotiga hi deu haver poca gent. Calculo que els líders i dos o, a tot estirar, tres per partit. Els altres, mentrestant, es dedicaran a remenar la capsa de màgia per mantenir-nos ocupats als mitjans i sostinguda l'afició, sense que ells tampoc sàpiguen gaire què es trama. Tot penja d'un fil i no només per a la investidura, sinó per a tota la legislatura. Per això l'acord, si n'hi ha, hauria de ser un ampli full de ruta que comprometés els catalans a altres suports i forcés a repensar de manera seriosa i global tot el context de la relació amb Catalunya. Tota crisi obre una finestra d'oportunitat i aquesta no hauria de ser menys si hi hagués altura de mires. La dificultat és que els relats s'han anat amplificant i els socialistes —que van donar suport al 155 com qui pren ricí— que mai no van parlar d'una resposta penal, després es van unir al corifeu que cridava "delinqüents!, fugats!, els asseurem al banc dels acusats!" per evitar ser acusats d'antiespanyols per la dreta. Com tornes a posar ara la llet vessada a la gerra? Com dius als teus ara que una qüestió política no pot convertir-se en un assumpte penal? Com els fas entendre que això és massa seriós per deixar-ho en mans dels jutges? Les coses que s'han dit, les al·legacions que el govern de Sánchez ha fet en les instàncies europees, continuen allà. Com les esborres, com les desfàs?
És temps de mags a la rebotiga.