Que la lluita democràtica pel despatx més poderós del món s’esdevingui entre dos ancians altament incapaços (l’un, proper a la demència; l’altre, vorejant la follia) no és un caprici dels déus. La crisi de les democràcies occidentals s’ha manifestat de forma delirant en aquesta pugna llargament anticipada per la Casa Blanca. Primer, perquè tant Biden com Trump han dinamitat un dels pals de paller del sistema nord-americà com és l’elecció del candidat via primàries (això és responsabilitat menor de l’inquilí actual; els dos grans partits n’acostumen a assumir la continuïtat per inèrcia), un sistema d’elecció que Trump ha castrat estrafent-ne les regles fins a convertir-lo en una simple precampanya. Al seu torn, i en això també s’ha imposat el trumpisme, els dos candidats han deslegitimat a priori l’elecció final afirmant que la victòria contrària implicaria el final de la democràcia efectiva.
En un entorn normalitzat de política, les bases i els mitjans de comunicació nord-americans no haurien permès ni l’actual presidència Biden ni els intents de Trump de tornar al poder mentre visqui empantanegat en desenes de casos de corrupció. Però els Estats Units, ens plagui o no, marquen la pauta d’una política futura on el seguici dels candidats es caracteritzarà per tenir molta implicació i generar també molta indiferència general. Així s’esdevé amb aquests dos homes, desestimats pel gruix de la població a qui finalment hauran de servir, però fonamentats en una cort de supporters cada vegada més agònica però més irritada amb el bàndol contrari. El cantó trumpista és més folklòric, sorollós i negacionista d’afers com ara l’assalt al Capitoli, però només cal repassar breument els pòdcasts polítics dels meus amics novaiorquesos per veure com sempre acaben titllant els republicans d’analfabets.
En un entorn normalitzat de política, les bases i els mitjans de comunicació nord-americans no haurien permès ni l’actual presidència Biden ni els intents de Trump de tornar al poder
L’isolament dels Estats Units del nou ordre mundial ja és una realitat consumada. Ho certifica que ahir mateix, en un intent desesperat per rebre ajuda militar ianqui, Volodímir Zelenski xifrés per primera vegada en 31.000 el número de militars ucraïnesos morts d’ençà de l’inici de la guerra. També explica que, en la controvertida entrevista de Vladímir Putin amb Tucker Carlson, el president rus (especulant sobre una possible participació militar nord-americana en terreny ucraïnès), respongués vacil·lant com un pepito que això implicaria “apropar la humanitat a un conflicte global molt seriós”, tot reblant: “Els Estats Units ho necessiten? Per què? A milers de kilòmetres del seu territori nacional? No tenen res millor a fer? Vostès tenen problemes més importants a resoldre, com ara la immigració, la frontera, el dèficit. No seria millor acabar negociant amb Rússia?”.
Per molt que ens dolgui, i guanyi qui guanyi la presidència dels Estats Units, sembla que el nou ordre mundial girarà vers l’isolacionisme conservador; per tant, Zelenski haurà d’anar pensant en un pacte més aviat possibilista amb Rússia, qui sap si amb el segell nord-americà com a mer espectador. Futuribles a banda, l’escarni de Putin —que concedia l’esmentada entrevista poc abans que l’opositor Aleksei Navalni fos assassinat— situa (amb molta murrieria) la immigració com la ferida que trastoca la majoria de països del món. Nosaltres formem part d’aquesta xarxa, només faltaria, i hem arribat tard i malament a un debat necessari sobre l’impacte que els nouvinguts impliquen en la cohesió social del país. Escric “tard i malament”, car les úniques solucions que els nostres partits hi aporten és la política de portes obertes o les versions edulcorades de l’aïllacionisme orriolesc.
No és estrany que en la nova era que afrontem (l’exministre i antic sex symbol de l’esquerra Yanis Varoufakis l’ha anomenat “tecnofeudalisme”), els nous ordidors de la política mundial siguin els amos de les plataformes tecnològiques; a saber, els titellaires que controlen el algoritme que ens manté ben entretinguts comprant llibres a un preu aparentment raonable mentre polaritzen el món de qui encara s’interessa per la política (dit d’altra manera, intensificant la seva pròpia ideologia mentre creen un entorn massiu d’indiferència general). Podem pensar que tot això del que parlo sona molt llunyà, però resulta fàcil de comprovar com la classe política catalana —criada entre el 2006 fins al postprocés— pateix la idèntica falta de tremp de Biden i la preocupant delusió mental trumpista. Així és com vivim la política tribal: amb una gran implicació i, ensems, una sobirana indiferència.