La meva percepció de la justícia espanyola a Catalunya ha passat en els darrers anys de ser dolenta a molt dolenta per diferents motius, entre els quals destaquen els de caràcter operatiu i els de caràcter ideològic. La justícia és desesperadament lenta per falta de mitjans i també per pràctiques organitzatives que no superarien cap filtre de funcionament de qualsevol empresa privada. Són organitzacions del segle XX, no del segle XXI, del qual ja fa 20 anys que hi som! A la lentitud operativa s’hi ha d’afegir un atribut que caracteritza almenys la cúpula judicial espanyola, que és el seu biaix ideològic, àmpliament demostrat en judicis i sentències dels darrers anys i també en molts processos en curs.

La meva percepció negativa de la justícia ve generada pel que passa a la resta de l’Estat, en particular a Madrid, i pel que passa a Catalunya. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, presidit per Jesús Maria Barrientos, un magistrat prou significat del biaix ideològic que indicava abans, acaba de convèncer-me que la gestió de la cúpula judicial no és molt dolenta, sinó pèssima. No pas per un motiu ideològic més, sinó per una raó operativa.

Resulta que els jutjats de Catalunya acumulen un col·lapse històric i crònic. La Covid-19 l’ha accentuat encara més degut al confinament general, a l’ajornament de judicis i a la quasi aturada administrativa. Ara mateix, si al col·lapse previ dels jutjats i a la inactivitat, hi afegim la massiva entrada de nous casos que no s’havien pogut entrar i de molts casos nous generats en el marc del mateix estat d’alarma, el panorama judicial és decebedor. Sort que el problema afecta una cosa tan important per a un sistema social i econòmic com és repartir justícia! Bé, sembla que els judicis ràpids, que en teoria s’haurien de celebrar com a molt en 15 dies, ja es programen (amb un canvi d’unitat de mesura que resulta dramàtic) a 15 mesos vista.

Durant l’estat d’alarma, es pot dir que jutges i altres empleats no han treballat. Tanmateix han seguit cobrant les retribucions corresponents, fins aquí res de nou en el món dels empleats públics. Per tal de descongestionar una mica el col·lapse, el Consell General del Poder Judicial (espanyol) ha suggerit, entre altres coses, que a l’agost sigui un mes hàbil a tots els efectes. Que els jutges i tot l’aparell administratiu que els assisteix treballin durant un mes en el qual inicialment es parava l’activitat judicial. Doncs resulta que el TSJC que encapçala el Sr. Barrientos “no compta que els magistrats deixin de fer vacances aquest agost, perquè podria ser contraproduent per reprogramar les actuacions de la resta de l’any”, segons recull el diari Ara (4/6/20).

Vejam. Que una organització que s’està a casa seva sense treballar durant més de dos mesos, cobrant el 100% del seu sou, no sigui capaç de fer treballar el seu personal de l’11 al 31 d’agost, quan inicialment quedava tot tancat, demostra que alguna cosa no carbura bé. Serà tan legal com diguin els juristes, ningú no ho posa en dubte, però no és lògic, a mi em sembla de sentit comú. Més encara en un servei crític com repartir justícia, amb els problemes que ja porta acumulats.

Sabent això, el més lògic hagués estat aplicar un ERTO als jutges. Hi havia una alternativa parcial més respectuosa amb els seus drets laborals, que era aplicar-los i el Reial Decret-llei 10/2020 pel qual es regulava durant uns dies (entre el 30 de març i el 9 d’abril, ambdós inclosos) un permís retribuït recuperable, de caràcter obligatori. Eren pocs dies, però hauria permès obligar-los a treballar tot l’agost. Hauria estat just, necessari i hauria millorat la ja prou deteriorada imatge de la justícia a Catalunya. Però el Sr. Barrientos, tan valent i desinhibit per altres coses, no s’hi veu amb cor. Una pena!

Modest Guinjoan, economista.