Estem assistint per enèsima vegada a una vaga de treballadors de Renfe que col·lapsen el sistema de transport de persones, per tren i, de retruc, pels altres mitjans que es veuen afectats. És una cançó que es repeteix i que se situa en un marc ferroviari de l’Estat a Catalunya que és de pena, com he tractat en altres articles. Ara l’actor principal ha estat el sindicat de maquinistes (Semaf), al qual s’acaba d’afegir un altre sindicat (l’SF). Malgrat haver-hi establerts serveis mínims que haguessin fet poc traumàtica la vaga en qüestió, a força d’argúcies i excuses que no entraré a valorar, aquests han quedat reduïts en la pràctica a la mínima expressió. El resultat: caos, desinformació, milions d’hores perdudes dels usuaris, molèsties, indignació, impotència i un llarg etcètera.

El que és greu i abusiu de Renfe, que presta un servei essencial concedit per gràcia de l’Estat, és que la companyia pugui incomplir el contracte pràcticament sense cost. Segur que els vaguistes tenen justificades la majoria de les seves reivindicacions, però incomplir els serveis mínims és una desobediència. En altres àmbits, ja sabem quin cost té això. A Renfe, zero.

Un dels motius de la vaga dels maquinistes és de caràcter polític: no volen que el servei es traspassi a la Generalitat, la qual cosa podria incloure personal i trens de l’operadora, entre altres. Es tractaria d’un traspàs una mica més seriós que el del 2010, quan es reconeixia la titularitat del servei d’acord amb l’Estatut d’Autonomia, però sense diners, ni competències substancials.

Un dels motius de la vaga dels maquinistes és de caràcter polític: no volen que el servei es traspassi a la Generalitat, la qual cosa podria incloure personal i trens de l’operadora

És un misteri com acabarà la negociació sobre el tema entre el Govern i el Ministeri de Transports. Si fem cas del poder que tenen els sindicats de Renfe (com passa amb els alts funcionaris del Ministeri de Foment o amb la policia), un hauria de ser pessimista. Sort que és un mitjà de transport crític per a milions de persones i que hauria de jugar un paper clau en el futur de la mobilitat! Però això a Renfe o bé li importa poc (no ho crec) o es veu impotent davant del poder real dels grups d’interès que té dintre la companyia. Resultat il·lustratiu: en els serveis mínims mana tothom menys la Generalitat, que és qui els estableix.

Veurem si el traspàs a la Generalitat es produeix i en quins termes. Sobretot en un punt de les demandes del Semaf, que aposta per continuar el contracte programa actual i per signar-ne un de nou entre la Generalitat i Renfe, que fa anys que s’espera. Fa bé la Generalitat de no tenir pressa. Si aconsegueix les competències i els diners associats, abans hauria de sospesar acuradament quin servei de rodalies es vol prestar als usuaris, que hauria de ser el nord de tot. Després, qui n’ha de ser l’operador. En contra de la candidatura de Renfe hi ha una llarga trajectòria de mal servei, amb un prestigi sota mínims que vagues com l’actual no fan altra cosa de refermar-lo. Prendre decisions sobre inversions, estratègies, problemes, necessitats, aspectes operatius a 600 km de distància dona com a resultat la infraestructura i els serveis que tenim. Si hi afegim que els vaguistes recurrents de Renfe no pensen en l’usuari, sinó en ells, i que ho fan des d’una posició de força imbatible (equiparable a la posició de feblesa de la direcció), estem davant d’una organització gens modèlica, per dir-ho suaument i respectuosa.

Si es dona el cas, jo, de la Generalitat, m’ho pensaria dos cops abans de concedir a Renfe ser l’operador de Rodalies. El mercat és obert a la competència, i de la mateixa manera que a Renfe li interessa el mercat català, altres companyies (o aliances) no necessàriament espanyoles, també el poden trobar atractiu. Imaginem que la Generalitat decideix que a partir del 2023 l’operador del servei de rodalies serà un altre. Els empleats de Renfe seguirien a Renfe (potser en altres destinacions) o mirarien d’entrar a la plantilla del nou operador, encara que fos perdent algun privilegi. El parc mòbil podria ser objecte d’un manteniment inadequat i desvaloritzar-se, llavors el nou operador n’adquiriria de nou, cosa que no estaria malament. Segurament que hi hauria noves vagues de protesta i un pèssim servei al ciutadà durant la transició. Tot això podria ser, i no seria tan diferent del que passa ara sense traspàs a la Generalitat.

Sens dubte, el millor per a l’Estat i la Generalitat, que són els que haurien de manar, és asseure’s a negociar pensant exclusivament en com prestar un bon servei a l’usuari (competències i diners). Renfe, i els seus poderosos sindicats, han demostrat manta vegada que això no els preocupa massa... o gens.