En una de les típiques sortides de l’establishment, quan es tracta de debatre el problema territorial català dintre l’Estat, hem tornat a sentir per enèsima vegada en la nostra història un “ara no toca, el moment no és l’adequat”. Per raó del moment conjuntural, quin sigui. En aquesta ocasió no han estat grups d’interès econòmic, com en altres temps, sinó Margarita Robles, ministra de Defensa d’Espanya, la qual davant la paràlisi en la qual es troba la taula de diàleg, la senyora ha dit que ara mateix no és una prioritat, que no és moment de jocs florals. 

Segons la ministra i per extensió el govern espanyol, la prioritat actual és aprovar uns pressupostos per tal de reconstruir una Espanya sotmesa a una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents a remolc de la pandèmia.    

Equiparar la taula de diàleg amb uns jocs florals, que consisteixen en certàmens literaris, mostra ben a les clares la categoria conceptual que se li atorga des del govern espanyol al problema polític català. Pura literatura, pur teatre, que es dissol com un terròs de sucre enfront del que es considera realment important, pràctic i tangible: tirar endavant uns pressupostos excepcionals després del càstig econòmic que representa el coronavirus.

L’estat espanyol enregistra una despesa pública desaforada, uns ingressos alarmantment minvants i uns nivells d’endeutament fora mida, una crisi en tota regla. I això es produeix en un entorn de crisi institucional sense precedents, amb exponents de guerra bruta, de politització extrema de la justícia, d’una corona a la qual li balla la cadira i un llarg etcètera, culminat per significatius pronunciaments de mòmies polítiques del PP i del PSOE en defensa d’un excap d’estat sospitós de corrupció, que es refugia als Emirats Àrabs Units. Una crisi econòmica i política en majúscules, que veurem com acabarà.

Qualificar la taula de diàleg de jocs florals il·lustra de manera prou clara que el valor que se li dona per part del govern espanyol és proper o igual a zero. El mateix que li dona la resta de l’unionisme espanyol. Amb un agreujant de caràcter econòmic i polític, que és que el Sr. Pedro Sánchez va aconseguir el principal objectiu que s’havia fixat, la presidència del govern, amb el suport d’una part de l’independentisme, que li va fer confiança. Una vegada assolit l’objectiu, les geometries poden ser variables, qui dia passa any empeny, aquí caic i allà m’aixeco, “si te he visto no me acuerdo”. La qüestió és tenir el poder, com ha demostrat magistralment Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona en el seu periple com a alcaldessa.

 Amb el dia a dia de la fiscalia i, ara, amb els jocs florals de la taula de diàleg, el PSOE sembla decidit a prescindir-ne per afrontar el repte colossal que té al davant

L’Estat espanyol està en fallida econòmica. I ho seguirà estant per molts anys. Per salvar la delicada situació, al Congrés de Diputats, el PSOE ja no compta amb l’independentisme, només compta amb partits que poden tenir sentit d’estat (espanyol, clar). L’independentisme fa nosa, perquè el que es necessita en aquests moments és pensar en Espanya, en la gran política, en la reconstrucció, en aconseguir una Espanya millor. Res de tot això està en sintonia amb els objectius dels independentistes, ni tampoc amb refer cap pont polític com és la taula de diàleg.

No soc polític i tampoc tinc elements per saber què faran els partits independentistes davant de l’enorme problema econòmic espanyol. Amb el dia a dia de la fiscalia i, ara, amb els jocs florals de la taula de diàleg, el PSOE sembla decidit a prescindir-ne per afrontar el repte colossal que té al davant. Com a bon unionista, no crec que el Pedro Sánchez de la mascareta amb la bandera d’Espanya faci cap gest respecte al problema polític català. I tampoc respecte al tracte econòmic que rep Catalunya de sempre per part de l’Estat. I si fes algun gest, alguna promesa, no és gens de fiar.

Davant d’aquesta tessitura i de l’apel·lació a la responsabilitat pressupostària, sembla absurd que l’independentisme pugui donar suport als pressupostos espanyols. A criteri meu, que el PSOE i l’unionisme facin els pressupostos que vulguin, amb el tracte econòmic que creguin convenient per a Catalunya, que la societat catalana, quan toqui, ja hi dirà la seva. O és que la dignitat no té cap preu?

Modest Guinjoan, economista.